Camps de refugiats
El que he vist a Lesbos em fa vergonya i m'indigna
Ens enfrontem a les conseqüències de l'elecció conscient dels líders europeus de deixar que les persones visquin en aquestes circumstàncies
zentauroepp41109224 a child stands among tents at a makeshift camp outside the m190805142414 /
Vaig tornar de Lesbos fa dues setmanes. Vaig passar allà un any com a coordinadora de les activitats de Metges Sin Fronteras (MSF). Posteriorment vaig estar de nou, aquesta vegada com a voluntària, a les costes del nord de l’illa on es produeixen la majoria de les arribades. Com a coordinadora de MSF, però també com a ciutadana europea, el que he vist a Lesbos m’entristeix, em fa vergonya, però sobretot, m’irrita. M’enfurisma perquè estem lluitant no contra el resultat d’un desastre natural ni d’una epidèmia, sinó per provar de respondre a les conseqüènciesd’una elecció conscient dels líders europeus de deixar que les persones visquin en aquestes circumstàncies.
Com a treballadors humanitaris i voluntaris, estem cansats i desesperats. Tractem nens amb infeccions respiratòries i els enviem de tornada a viure a una tenda de campanya; assistim a supervivents de tortura amb trastorn per estrès posttraumàtic i els enviem de nou a un contenidor que comparteixen amb 15 estranys, ajudem dones embarassades i sabem que aquesta dona i el seu nadó viuran en una tenda de campanya només tres dies després de donar a llum. Estem davant d’una cosa que mai hem fet i davant de la qual ens quedem sense paraules, sense saber què dir a pares i mares desesperats o adolescents espantats. Som al seu costat, però com infermers, traductors, psicòlegs o metges no podem canviar les veritables raons de la desesperació d’aquesta gent.
Voluntaris en primera línia
Em va impressionar molt la feina dels voluntaris a les costes del nord de Lesbos, però també em va sorprendre que fossin aquestes associacions els qui havien de proporcionar els serveis més bàsics mentre que els responsables optaven per mirar cap a un altre costat. Joves voluntaris em van explicar els malsons que van tenir després del que van presenciar a Lesbos.
El mateix ocorre amb els habitants de Lesbos. Són molts els que encara dediquen esforços en proporcionar alguna cosa d’humanitat a les persones que busquen seguretat a la seva illa. Fan una feina excepcional, però ¿com es pot deixar recaure aquesta responsabilitat sobre l’esquena dels veïns de Lesbos i dels voluntaris?
La Unió Europea de la que vaig aprendre a l’escola no existeix als campaments de refugiats de les illes gregues
Són molts els refugiats, migrants i sol·licitants d’asil que em venen a la ment quan recordo Lesbos.
Penso en els innombrables pares i mares i en les decisions impossibles que han de prendre; en aquestes famílies que porten els seus fills a la nostra clínica perquè temen que puguin emmalaltir més i que s’avergonyeixen de dir que el seu fill no s’ha dutxat en gaire temps. En aquells que creuen que una infecció de la pell és menys greu que el risc de no poder escalfar la seva criatura rere una dutxa amb aigua freda. Em pregunto com se sentiran a l’haver de contemplar aquestes opcions.
Recordoun jove supervivent de tortura amb greus problemes de salut mental, agafat a la seva Bíblia i a una petita motxilla, visiblement espantat. No va dir una paraula però va sorgir del no-res per fer-me una petita i vacil·lant abraçada. Em pregunto amb qui parla a la nit quan se sent sol o espantat.
També penso en una mare iraniana amb dues filles adolescents per a qui vaig buscar uns mitjons secs, pantalons i roba interior. Van insistir que no necessitaven un jersei, que utilitzarien els seus. Em pregunto si per les nits passen fred a la tenda, si no s’estaran penedint ara i s’haurien d’haver emportat el suèter extra aquell dia després de baixar d’un bot a les quatre del matí.
Per descomptat, Lesbos també és un lloc en el qual ets testimoni de la resistència extrema de les persones, persones que troben maneres de cuidar-se a si mateixes i als altres, però que tenen tot en contra seu. Penso en els meus companys, en els meus col·legues, molts d’ells refugiats, i em pregunto com continuen trobant l’energia per oferir petits trossos d’esperança a la gent de Mória.
Estic indignada perquè el que veiem no és nou, ha estat passant durant anys i va a pitjor. Estic enfadada perquè la Unió Europea de la qual vaig aprendre a l’escola, construïda sobre els drets humans i la solidaritat, no existeix a les illes gregues. Quan penso en Lesbos, penso en els líders de la UE que saben perfectament el que està passant, però que han triat no proporcionar la protecció més bàsica a persones que busquen seguretat. I em pregunto com poden dormir.
