Retorn peronista en plena crisi

El relleu a la presidència de l’Argentina previst per demà es faràen un clima més inclinat al pessimisme que a l’esperança. L’herència que deixa Mauricio Macri és poc menys que la d’una economia en ruïnes, amb la crisi del deute sense resoldre, la inflació disparada i la cotització del peso sotmesa a una tensió permanent. El programa de rearmament social amb què el tiquet peronista Alberto Fernández-Cristina Fernández va guanyar les eleccions està per veure si és d’aplicació immediata o abans haurà de passar pel sedàs de les exigències del Fons Monetari Internacional, que va concedir a Macri un crèdit de 50.000 milions de dòlars condicionat, com sol passar, a la contenció de la despesa i el compliment del calendari d’amortització del deute.

Alhora, el retorn del peronisme a la Casa Rosada es produeix enmig del record històric dels millors anys del tàndem Ernesto Kirchner-Cristina Fernández, de la confiança d’una part del carrer que el compromís social prevalgui davant els requeriments dels mercats. Però també es produeix amb la referència recent del costat fosc de l’última presidència de Cristina Fernández, de les causes judicials que se segueixen contra ella i de l’efecte que l’acció dels tribunals pot tenir en la cohesió del Govern, temptada com pot estar la nova vicepresidenta a convertir el càrrec en un perímetre de seguretat que la protegeixi dels jutges com en la seva etapa anterior li va ser d’utilitat la direcció de l’Estat.

Res és especialment original en el repartiment previsible de papers entre un president gestor i una vicepresidenta mobilitzadora, de perfil populista. Forma part de la tradició peronista, d’aquest conglomerat multiforme i no sempre previsible que condiciona la política argentina des dels anys 40. El risc és que, a cavall de la tradició, empitjorin les coses, s’agreugin la fuga de capitals i la degradació de l’economia, i s’aguditzi la fractura social que cada cert temps enfosqueix el futur del país.