La democràcia dels entabanadors i la complexitat social

El juny del 2019, poc després que la primera ministra britànica Theresa May renunciés, li van preguntar a un conegut historiador nord-americà per l’embolic del ‘brexit’. Sense titubejar, Jared Diamond va respondre que havia sigut un error convocar un referèndum ja que era un assumpte «massa complex» perquè el decidís la gent perquè incloïa qüestions econòmiques que els ciutadans no podien comprendre.

Segons Diamond, la manera més eficaç d’afrontar un referèndum és estudiar els que s’han celebrat en altres parts del món, per exemple a Wisconsin i Califòrnia, dos estats que freqüentment celebren aquestes consultes, o a Itàlia, on n’hi ha hagut més de 70 des del 1946. «No s’hauria de decidir alguna cosa amb el 51,9 per cent dels vots», va acabar amb referència al brexit, i va afegir que a Califòrnia, els referèndums que tenen conseqüències fiscals de pes necessiten el suport d’entre el 60% i el 66% dels votants.

Però més enllà dels referèndums, és la democràcia la que està en qüestió a causa de la creixent complexitat del món i la societat. La nostra formació no ens permet fer-nos una idea justa de les conseqüències del nostre vot en unes eleccions, ni estem capacitats per abordar els assumptes que es desenvoluparan durant els següents quatre anys. És veritat que l’escolarització és pràcticament universal, i que teòricament rebem una educació suficient per prendre decisions, però no és menys cert que el món i la societat han adquirit una complexitat gegantina i inabastable durant les últimes dècades, i que la velocitat a què la complexitat avança és geomètrica.

Això no significa que no se’ns hagi de consultar en qüestions polítiques i econòmiques, però suggereix que la complexitat permet una manipulació dels arguments, com passa en els populismes, especialment quan se simplifiquen al màxim per tocar sentiments i emocions. Els populismes, inclosos els nacionalismes, ho plantegen tot de manera en aparença senzilla, especialment quan utilitzen arguments patriòtics, i fa por veure com estan avançant a Occident. Els ciutadans corrents responen més fàcilment a preguntes senzilles que remouen les seves tripes que a preguntes fosques que reflecteixen la complexitat que ens envolta.

És el moment dels líders carismàtics, dels sofistes i dels entabanadors que sedueixen les masses amb consignes i idees elementals. Ho veiem en països d’Europa de l’Est, on es voreja el racisme sovint, quan no hi cauen directamen, i també a Catalunya, on des del 1980 s’ha construït acuradament una societat sectària  que en els últims anys ha adquirit caires histèrics que s’aprecien quan s’obre gairebé qualsevol diari local per gairebé qualsevol pàgina, quan es consulta gairebé qualsevol diari a internet, o quan s’escolta gairebé qualsevol emissora de ràdio a qualsevol hora.

L’odi que s’observa en la societat catalana és tan greu com que per exercir un càrrec oficial de certa responsabilitat, o no, s’hagi de ser nacionalista, cosa que ens torna a períodes foscos de la història. I encara més preocupant són els demagogs que presenten el sectarisme com a resultat d’un incompliment democràtic per part de l’Estat.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

La democràcia potser és el sistema polític més avançat, però això no garanteix que pugui resoldre totes les demandes de la gent. Al contrari, com més complexitat, més difícil és que pugui fer front als desafiaments del món i la societat. Estem veient com avancen en algunes parts sistemes alternatius amb una aparença que s’allunya de la democràcia tal com s’ha experimentat a Occident. És possible que assistim a un canvi de paradigma i que sigui erroni creure que la democràcia tal com la coneixem s’hagi de sostenir durant molt més temps, una apreciació que molts països van compartir al segle XX.

Cada vegada hi ha més gent que busca governants apassionats, exaltats i intransigents, i que tant els líders com el poble competeixen per ser més intolerants. El resultat és una societat polaritzada. Quan un periodista va preguntar a Jared Diamond si tenia alguna recomanació per fer als polítics que havien conduït els britànics a l’embolic del brexit, l’historiador va respondre que els aconsellava que se n’anessin a casa seva i donessin pas a altres líders. En la seva defensa, els governants britànics podrien al·legar cínicament que ells es limiten a reflectir els sentiments i les emocions de la gent.