El dopatge institucionalitzat

Les paraules del director del’Agència Mundial Antidopatge (AMA), Craig Reedie, són definitives, duríssimes, concloents i no admeten excusa: «El dopatge rus ha ultratjat l’esport durant massa temps». És la conseqüència final d’una pràctica que l’Estat mateix desenvolupa des de fa anys –almenys entre el 2011 i el 2015– i que ara l’AMA ha castigat amb una rotunditat desconeguda fins al moment al món de la competició d’alt nivell. Quatre anys sense participarcom a país en qualsevol esdeveniment esportiu, alguns de tan destacats, per citar algun exemple, com els Jocs Olímpics del 2020 o els Jocs d’hivern i el Mundial de futbol del 2022. Un càstig exemplarde què només se salvaran els esportistes, a títol individual, que puguin acreditar fefaentment la seva innocència i que, en qualsevol cas, no podran participar sota la bandera de Rússia.

Tot va començar amb la confessió, el maig del 2016, de Gregory Rodchenkov aThe New York Times.L’encarregat de tot l’entramat del dopatge rus, en què s’han vist involucrats des del Ministeri d’Esports fins als serveis secrets (l’FSB, l’antiga KGB), va reconèixer les pràctiques fraudulentes que després van confirmar els dos informes McClaren, encarregats per l’AMA i fets públics al llarg del 2016 sota el títol de ‘Metodologia dels positius que desapareixen’. Les xifres són devastadores i afecten, com a mínim,totes les competicions de nivell celebrades en aquests anys negres. A més, la sanció actual és a causa de la reiterada tendència per part de les institucions russesa la manipulació, a negar-se a proporcionar les dades brutes de les anàlisis i a ocultar els casos de dopatge positius,malgrat els controls internacionals i els continus requeriments. El COI va evitar el veto general en els Jocs de Rio, fins i tot coneixent el contingut de l’informe McClaren: només l’IAAF (Federació Internacional d’Atletisme) va prohibir el concurs de la selecció nacional. Però després hi va haver 118 eliminats per dopatge en diferents esports.

El que Rússia ha fet aquests anys (canvis d’orina o còctels de substàncies per enganyar els controls d’anabolitzants) és una combinació de nyaps i embolics a l’estil de James Bond, amb un resultat fatal. Sobretot perquè més enllà dels episodis concrets que es donen al món de l’esport, aquesta vegada es tracta d’un conglomerat d’interessos orquestrats pel mateix Estat, una cosa inaudita i queens remunta a les pràctiques habituals (silenciades i fosques) de l’època soviètica als països de l’Est.

Les autoritats russes tenen un marge per recórrer al TAS (Tribunal d’Arbitratge de l’Esport) i ja parlen d’una «histèria antirussa»per defensar els seus interessos. Però la«conspiració institucional»denunciada per l’AMA i ara assumida com a tal per les institucions internacionals no sembla oferir dubtes. S’afegeix a la política de confusió, obscurantisme i manipulació habitual de Putin. Aquesta reacció severa en un conflicte amb moltes ramificacions polítiques i geoestratègiques va més enllà del món de l’esport.