MIRADOR

La postconvergència bull

Som, també inevitablement, davant una lluita pel poder, una lluita per decidir qui té el comandament.

2
Es llegeix en minuts
GRAF5815. BRUSELAS, 09/12/2019.- El presidente de la Generalitat, Quim Torra (2i), la portavoz de JxCat en el Congreso, Lausa Borrás (i), el presidente del grupo parlamentario Andrés Batet (d) y el expresident Carles Puigdemont (2d) durante una rueda de prensa sobre las conclusiones de la reunión de JxCat en Bruselas este lunes. EFE/ Leo Rodríguez

GRAF5815. BRUSELAS, 09/12/2019.- El presidente de la Generalitat, Quim Torra (2i), la portavoz de JxCat en el Congreso, Lausa Borrás (i), el presidente del grupo parlamentario Andrés Batet (d) y el expresident Carles Puigdemont (2d) durante una rueda de prensa sobre las conclusiones de la reunión de JxCat en Bruselas este lunes. EFE/ Leo Rodríguez / Leo Rodríguez (EFE)

L’anomenat, encara, espai postconvergent –tot i que del passat convergent quedi més aviat poc– ha entrat en ebullició. La tensió és forta.

Creix la lluita soterrada entre els que somien fer una nova escomesa contra l’Estat com més aviat millor i els que, des del realisme, són partidaris de gestionar el present, treballar per la reorganització de l’independentisme i, sobretot, per enfortir-lo políticament a mitjà i llarg termini. En el primer grup es troben Carles PuigdemontQuim Torra i els seus seguidors, entre ells, els que s’han apuntat a la Crida, avui en declivi. En el segon, bona part del PDECat i alguns cercles de Junts per Catalunya. És un xoc entre dues estratègies diferents –la dels que tenen pressa i menyspreen el que abans es coneixia com les condicions objectives– i els que saben que queda molt per fer abans de poder forçar l’Estat a acordar un referèndum, al qual, per descomptat, no renuncien.

Estem, també inevitablement, davant d’una lluita pel poder, una lluita per decidir qui té el comandament. Puigdemontmaniobra sense parar per assegurar-se el control i l’obediència absoluta del conglomerat, que desitjaria fondre en un sol artefacte sota el seu lideratge. Després hi ha els que, sobretot en el PDECat, accepten sumar forces i voluntats, però no dissoldre el partit, que volen que conservi la seva naturalesa autònoma. Entre aquests hi hauria el president del PDECat,David Bonvehí, i molts dirigents territorials. Tal cosa contraria el president Puigdemont. La seva pressió i la dels seus acòlits sobre el partit és tal que es tem que intentin un cop de mà contraBonvehí. Així, la reunió, el pròxim dissabte, del consell nacional del PDECat podria resultar moguda.

Al marge es troba el nucli d’exdirigents convergents –Marta PascalCarles CampuzanoJordi Xuclà, etcètera– agrupats entorn del grup El País de Demà, que probablement donarà lloc a una nova força política de caire independentista i pragmàtic, i oposats al puigdemontisme.

Notícies relacionades

Mentre passa tot això, JxCat reclama no quedar-se al marge de la negociació per a la investidura dePedro Sánchez. Ho ha repetit, per exemple,Laura Borràs, portaveu de JxCat al Congrés i acèrrima puigdemontista. I ho ha fet malgrat que, parlant en plata, en aquest tema JxCat és un actor secundari i prescindible. El que a ERC molts temen és que JxCat acabi interferint en la delicadíssima negociació amb el PSOE per a finalment quedar-se en el ‘no’ a Sánchez. La segona part del tripijoc consistiria a treure rendiment politicoelectoral d’un possible acord PSOE-ERC criticant i soscavant la decisió i el discurs dels d’Oriol Junqueras.

D’altra banda, no són pocs els postconvergents que, des del realisme abans al·ludit, preferirien que JxCat fes just el contrari. És a dir, que actués en coordinació amb ERC per arribar a un pacte conjunt ambSánchezi tornar d’aquesta manera l’assumpte català al terreny de la política, o sigui, al de la negociació entre governs.