En quin món vivim

Feia temps que no veia una pel·lícula tan trista com ‘La hija de un ladrón’. Surto del cine desolat perquè la tristesa més profunda té això. La desolació implica sobretot un buit. Colossal, sense gairebé un marge per a la mínima esperança. La història, sense entrar en detalls, i com explica molt bé el crític Ángel Quintana, no ens aboca a una desesperació que és fruit d’injustícies socials, com en els films de Ken Loach, sinó que «rebutja tot dramatisme gratuït». És el lent i alhora sincopat viatge –una odissea íntima– «on no podem trobar respostes, només ens hem de fer preguntes».

Hi ha una mena de fonda persistència en les dificultats de viure, mínimes quantitats de felicitat tot just apuntades, quasi sense poder-les percebre. I el neguit de ser alguna cosa sense saber quina cosa pretenem ser. ‘La hija de un ladrón’ és lluny de la tragèdia perquè ni tan sols ho pretén. No existeix, perquè implicaria una fugida, un destí, si més no una fatalitat. I resulta que el fat és quotidià, és insuls, és la precarietat amb fronteres que no es poden travessar. Aquests dies ens empassarem moltes pastilles nadalenques ensucrades. Tastin aquesta amargor, per saber en quin món vivim.