Escriu-me una carta d'amor

Per saber si un escriptor és un geni o per conèixer el veritable abast del seu talent, hauríem de llegir sempre les seves cartes d’amor. O fer-li escriure’n unes quantes.

Les cartes d’amor són la prova de foc de qualsevol escriptor, de qualsevol persona en realitat. En literatura és molt difícil parlar de l’amor (però no tant com de sexe) sense caure en la cursileria, l’obscenitat o els llocs comuns.

Potser és fins i tot més difícil escriure una bona carta d’amor que un bon poema d’amor.

No vaig pensar que Kafka fos un geni al llegir ‘La metamorfosi’, ni ‘El castell’, ni tan sols ‘El procés’ (que em va deixar estupefacta i fascinada), ni tampoc al veure els seus retrats (aquell rostre tan bonic, sensible, intens i estrany, la mirada intel·ligent, al·lucinada, bondadosa, cap comèdia, cap falsedat, una neteja absoluta, uns ulls que ja ho havien entès tot i que no ho utilitzarien en contra teu); em vaig adonar que era un geni al llegir les seves ‘Cartes a Milena’, la correspondència que va dirigir a Milena Jesenská del 1920 al 1922.

Així que l’altre dia em vaig alegrar molt de trobar a la taula de novetats de la meva llibreria el volum ‘Quiero escribirte esta noche una carta de amor. La correspondencia pasional de quince grandes escritoras y sus historias’, de la fantàstica Ángeles Caso. L’autora escriu una breu biografia de cada escriptora –de l’abadessa Heloïsa a Virginia Woolf, passant per l’abadessa Hildegarda de Bingen, George Sand, Charlotte Brontë i Elizabeth Barrett Browning, per citar algunes de les meves favorites– seguida d’una selecció de les seves cartes d’amor.

Entrega absoluta

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És un llibre esplèndid. Les cartes d’amor aquí reunides no són cartes de seducció (una carta d’amor mai ho és), són cartes de rendició, d’entrega absoluta (que és el que és l’amor quan val la pena, el que ha sigut durant els últims 2.000 anys). No semblen escrites amb la idea de ser algun dia publicades i compartides amb el públic, com passa amb molta de la correspondència entre escriptors. No hi ha cap mena d’impostura. Són elegants, franques sense resultar mai exhibicionistes o melodramàtiques. No són cursis ni afectades. Al llegir-les un no sent cap enrojolament ni incomoditat, que és el que acostuma a passar amb la majoria de les cartes d’amor. I són, sens dubte, peces literàries d’alta volada, literatura de la important, de la que et salva. ¡Que meravellós hauria sigut poder compartir un sopar ambl’abadessa Heloïsa o amb Hildegarda de Bingen!

Així que, si la vida els sembla a estones massa insuportable o grollera o si temen l’arribada del Nadal i tot el que comporta, ja tenen un possible remei: obrir aquest llibre per qualsevol de les seves pàgines.