Angela Merkel a Auschwitz
Imatges de la memòria
Si la incomoditat que genera la memòria pot ser evitable en l'esfera privada, en l'esfera pública es converteix en responsabilitat, i a Espanya ens queda un llarg camí per recórrer
merkel /
És impossible no veure les imatges de la cancellera alemanya Angela Merkel a Auschwitz sense l’emoció que aflora d’un profund respecte. L’assumpció de responsabilitats sense peròs, la voluntat de reparació, l’advertència contra l’oblit i la repetició són paraules que s’alcen enmig del silenci imponent del camp d’extermini de més d’un milió de persones durant els anys 40 del segle passat. La por a l’extrema dreta que censura aquest penediment, que s’estén per Europa escampant l’odi en formes diverses, està rere les seves paraules.
També la nostra extrema dreta es nega a assumir el passat del franquisme (mentre hi ha tants morts sense enterrar, mentre el Valle de los Caídos –amb Franco i sense– és un monument a la ignomínia, mentre seguim tenint una fundació amb l’«objetivo de poner de manifiesto la grandeza de la vida y obra de Francisco Franco y de la España que creó») i per tant la possibilitat de construir un present adult. També censuren les olítiques contra la violència de gènere. Suposo que han fet del negacionisme una manera de veure el món pel forat estret de la seva mirada. Si la incomoditat que genera la memòria pot ser evitable en l’esfera privada, en l’esfera pública esdevé responsabilitat, i a l'Estat espanyol ens queda un llarg camí per recórrer.
La coberta del número de desembre de ‘L’Avenç’ està dedicada a la memòria de l’Holocaust, amb una eloqüent imatge del Museu Jueu de Berlín. Va ser precisament a Auschwitz on es va usar per primera vegada el gas Zyklon B el 1941, i un article d’Esteve Riambau sobre cinema i Holocaust ens parla sobre l’única imatge que no hem vist mai, és la imatge absent, la de l’extermini a les cambres de gas. Una imatge que per fortuna Amazon no es va atrevir a reproduir als seus obscens objectes decoratius de Nadal que van haver de retirar a petició del mateix Museu Memorial d’Auschwitz. El negacionisme potser és el perill més greu, però camina de la mà de la banalització i la ignorància, a un pas de l’exaltació i, com diria Primo Levi, de la repetició.
