4.999

Facebook és una cosa curiosa. T’hi pots estar una estona, mirant el que escriuen els altres i després continuar amb la teva vida, com si res. Però en ocasions visitar aquesta xarxa social incita que et formulis preguntes no gaire senzilles.

Jo tinc 5.000 amics. És el límit que s’hi estableix per a un compte personal. Ignoro qui va decidir que aquesta era la quantitat màxima, però acceptem-la sense més. Gairebé sempre que entro en el meu perfil, veig que la xifra es manté, però de vegades, inexplicablement, tinc 4.999 amics. Un se n’ha anat. I resulta inevitable preguntar-se per què.

Quan passa això, sorgeixen moltes preguntes. ¿He fet alguna cosa malament? ¿Algun dels meus comentaris l’haurà ofès? ¿Haurà escoltat algun dels meus gags radiofònics i li ha semblat espantós? ¿Qui és aquesta persona escapada? ¿Em coneixerà en persona o serà un amic virtual?

Quan veig aquesta xifra, 4999, noto com una punxada estranya; la constatació que és possible viure sense mi, que en realitat no importem tant com havíem suposat. Per a algú som perfectament prescindibles. A l’instant, i com una manera d’esborrar aquesta sensació, entro a la llista de sol·licituds d’amistat i ràpidament accepto algú. I de nou apareix el número màgic i rodó. Una altra vegada tinc 5.000 amics. Torno a ser el mateix d’abans i l’univers s’ordena com si mai hagués passat res.

Polèmiques i baixes

De vegades, la cosa és molt més alarmant. Per un motiu inexplicable, la xifra és, per exemple, 4.992. Això demostra que 8 amics han decidit deixar de ser-ho. Fins i tot una vegada vaig poder veure que, en només unes hores, se n’havien escapat més de 100. Quan el número és tan alt, sempre hi ha una explicació senzilla. Un article publicat en aquest diari en què he manifestat amb rotunditat certes idees, o l’emissió d’un programa de ràdio en què he sigut massa burleta amb algunes actituds. La fuga de molts no em preocupa, perquè l’explicació és clara. El que m’angoixa, per la impossibilitat de coneixe’n el motiu, és la fugida d’un sol individu.

Però aquest matí, alguna cosa m’ha fet canviar d’opinió. Un amic m’ha telefonat per explicar-me que ha sigut pare. Les fotos de la seva filla eren a Facebook, m’ha dit. Com que no érem amics a la xarxa social, i com que no podíem ser-ho (ja tenia el límit de 5000), he entrat a l’aplicació a través del meu mòbil, he anat a amics, n’he buscat un que no em sonava de res i l’he esborrat per donar cabuda al meu amic real.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No tenia res en contra d’aquest noi que he eliminat de la meva llista d’amistats. Res de res. Només necessitava tenir-ne, per un moment, 4.999 perquè pogués entrar un contacte nou.

Immediatament m’he posat en la pell del noi esborrat. Veurà que el seu nombre d’amics ha disminuït en una unitat. I pensarà, com sempre havia pensat jo: «¿Què he fet per ofendre algú?». La seva pregunta, com ho eren totes les meves, és una prova espantosa de vanitat, perquè moltes vegades la gent, a Facebook i en la vida real, passa de nosaltres i ens ignora no perquè hàgim fet res dolent, no perquè hàgim ofès (no som tan importants gairebé mai). Passen de nosaltres, senzillament, per donar cabuda a una altra persona.