El partit de Puigdemont (i de Hamlet)

Potser quan Artur Mas deia que volia que Catalunya s’assemblés a Dinamarca, en realitat estava avançant que el seu partit acabaria essent l’encarnació política del príncep

danès més famós (i dramàtic) de la literatura, aquell Hamlet que feia del «ser o no ser» la qüestió.

El món post convergent fa temps que viu en aquest 'vol i dol' com crònic i, en la línia, aquest cap de setmana ha vist com el PDECat ha protagonitzat una nova cita que molts venien prèviament com a decisiva, en aquest cas un Consell Nacional, que al final ha acabat, segons descripció de molts dels presents, «amb força tranquil·litat». I el cas és que això no hauria de ser necessàriament positiu, però fa temps que en aquest entorn s’imposa com a resposta a gairebé tot aquell «¡que no estamos tan mal!» que va popularitzar Joan Laporta. Als cementiris, de fet, hi acostuma a haver força tranquil·litat, però és obvi que aquests racons de món no estimulen ni impulsen, ans al contrari. Tot i que ens enganyaríem si creguéssim que el PDECat i Junts per Catalunya són un cementiri. Igual com ho faríem si compréssim que el Consell Nacional d’aquest dissabte ha sigut tranquil.

Es va votar la proposta de la direcció amb un 85% a favor, efectivament. Però en gran part això ha passat perquè el text aprovat, que els més crítics d'entre els assistents han descrit com «entregar les claus a Carles Puigdemont i, a sobre, aplaudint», permet que tothom que en tingui ganes hi vegi allò que vol veure.

La direcció de David Bonvehí destaca que no es dissol el PDECat com alguns volien. Es pot vendre així Bonvehí com a guanyador i es pot defensar, no sense part de raó, que ara es podrà plantar en una negociació amb Puigdemont amb més opcions d’imposar-se. Parèntesi que afegeixen els més escèptics: no podrà fer-ho, sobretot perquè la decisió de la justícia europea el 19 de desembre sobre la immunitat d’Oriol Junqueras albira un reimpuls de l’ànim de l’expresident i el seu entorn.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquest sentit, també els 'puigdemontistes' poden donar-se per guanyadors del conclave d’aquest dissabte. ¿Motiu? Ja es transita oficialment cap a JxCAT, i la marca i el nom sern aquesta, per tant ja poden dir que s’han imposat, tot i que ells volien anar més enllà i rematar el procés ja, cosa que no ha passat.

Al final, doncs, suma de victòries pírriques i, sobretot, suma d’impotències que, en esdevenir cròniques, bàsicament acaben restant. I aquí segueix atrapat ‘sine die’ el món postconvergent, en aquesta dinàmica del «ni contigo sin ti tienen mis males remedio» i del posposar sempre la solució tirant la pilota endavant al més pur (i lleig) estil de joc d’aquell Javier Clemente que aconsellava «patada, patapum, p’arriba’». I qui dia passa any empeny, fins que un altre context excepcional torni a justificar un ajornar la clarificació de l’espai i el discurs, que es considera inevitable però mai del tot oportuna. Fins llavors, a anar tirant, dient ‘Totus Tuus’ a Puigdemont i a conformar-se amb ser el seu partit (o el que sigui) i el de Hamlet.