Els britànics voten sortir del laberint

La sorpresa no és la victòria de Boris Johnson a leseleccions britàniques, sinó la seva dimensió: 365 diputats, 39 més dels necessaris per a la majoria absoluta, i la derrota delslaboristesdeJeremy Corbyn, una de les catàstrofes electorals més grans de l’esquerra britànica des de Michel Foot. El lema de la campanya de Johnson ha sigut brillant: ‘Get brexit done’ (Rematem el ‘brexit’), el missatge subliminar del qual seria «fem el ‘brexit’ d’una punyetera vegada». Ha aconseguit desactivar l’amenaça del populista Nigel Farage i unir els ‘brexiters’ sota els ‘tories’; també ha pescat en districtes ‘remainer’, que van votar seguir a la UE en el referèndum del 2016. Han transcorregut tres anys i mig des d’aquell cataclisme i la política i la vida al Regne Unit continuen atrapades en unlaberint monotemàtic. Més que un vot d’afartament, ho és de desesperació.

Johnson té una doble oportunitat: sortir de la UE el 31 de gener, després que el nou Parlament aprovi el seu pacte amb Brussel·les abans de final d’any, i unir el país, una cosa que exigirà intel·ligència, temps i sort. Els 365 diputats podrien ser un excel·lent començament. Com a alcalde de Londres va ser eficaç. Ja veurem ara des del número 10 de Downing Street. Elpersonatge histriònicil’oportunista amoral,que ho és, no ens han de desviar del fet que estem davant unpolític culte,format a les universitats britàniques d’elit, i bastant divertit, en la millor tradició del sarcasme britànic. ¿Triarà Johnson ser el primer ministre de tots els britànics després del ‘brexit’ oficial o es mantindrà en un exercici irresponsable del poder basat en la mentida?

La contundència de la victòria de Johnson es deu en part al’extrema debilitat de Corbyn,un tipus sense carisma, ellíder de l’oposició menys valorat des de 1955. No va tenir mai opcions. Els seus problemes arrenquen en el referèndum del 2016, en quèes va posar de perfil. L’absència de compromís rotund a favor de seguir a la UE explica en part el que ha passat. Corbyn és un ‘brexiter’ d’esquerres que va votar ‘no’ a la UE a la consulta de 1975. Ha donat tants tombs en aquest assumpte queha confós els votants,molts dels quals es van quedar a casa. La participació va ser baixa, un 67,3%. En l’última pirueta sobre el ‘brexit’, el líder laborista va donar suport a un segon referèndum, segon referèndum, però en el que romandria neutral.

El futur d’Escòcia

La victòria de Johnson té un gran però: Escòcia,el partit independentista de la qual, l’SNP,ha aconseguit 48 escons, 13 més que en els anteriors comicis. La resta dels partits en sumen 11. La seva lideressa, Nicole Sturgeon, ja demana un segon referèndum perquè les condicions del primer canvien amb el ‘brexit’.

Els ‘tories’ van basar la campanya en el seu lema: ‘Get Brexit Done’, i en no ficar la pota. Per aconseguir-ho era necessari no parlar del ‘postbrexit’, un assumpte que tampoc han explotat els laboristes. Elmanifest conservadorés curt i amb les idees clares. El laborista resulta tan llarg i ple de propostes de pes que és confús i difícil de digerir. Un dels analistes va assenyalar que més que unpla de governsemblava unpla per canviar el país en 10 anys.

Se’l va titllar deradicalperquè incloïanacionalitzacionsi millores en laprotecció social. Més enllà de les seves errades, el que crida l’atenció és que les propostes per conservar els drets i defensar el sector públic semblin avui radicals. El laborisme segueix el camí de gran part de la socialdemocràcia europea. Només se salven, i per poc, els nòrdics, i els de Portugal i Espanya.

La bombolla dels dirigents

L’ocorregut representa un avís per alsdemòcrates dels EUA, que provaran de derrotarDonald Trump el novembre del 2020. ¿Quin perfil polític i personal i, sobretot, quin programa és el més adequat per guanyar laCasa Blanca,no perdre laCambra de Representantsi intentar l’assalt alSenat? Només existeixen dues opcions, una a l’esquerra representada per Bernie Sanders (renascut després del recolzament d’Alexandria Ocasio Cortez) iElisabeth Warren,en dificultats des de novembre; i una altra de més centrista ambJoe Biden(està mort, però ell encara no ho sap),Michael Bloombergque puja a poc a poc a mesura que gasta milions, i el sorprenentPete Buttigieg,37 anys, homosexual i exveterà d’Afganistan.

Notícies relacionades

La segona victòria del 'brexit'

Twitter era una cerveseria de Múnic

Hi ha una tendència a parlar sense saber, és una de les bases de les xarxes socials. O creure que coneixem els països que visitem com a turistes. El canvi de la guàrdia a Buckingham, el Big Ben o la Torre de Londres no ens diuen res delsbarris aixafats per la crisio dels personatges reals que poblen les pel·lícules de Ken Loach. Però tenim un problema major, els dirigents polítics i econòmics, siguin nacionals o d’organismes internacionals, i els gurus (excepte Dominic Cummings, el geni al darrere del ‘brexit’ i de Johnson) tampoc coneixen els països sobre els quals prenen decisions.

Viatgen en primera classe i en cotxes amb xòfer, viuen en hotels de luxe i es reuneixen amb persones que pensen, vesteixen i mengen com ells. Aquests dirigents són els que van creure que lesinvasions de l’Iraq i l’Afganistan van ser un èxit,o que lesbombes intel·ligents no maten.