Història d'un bitllet

Erfoud, sud del Marroc. Dinar de comiat d’un grup de famílies viatgeres després d’una ruta peldesert de Merzouga. Menú: pizza berber, tagín i amanida. Protagonistes: els nens, que buscaven la pista delsReis Mags, a qui van acabar trobant una nit enmig de les dunes. Les seves cares de sorpresa, les carreres, els somriures, l’emoció, fins i tot entre els més veterans, van resultar inenarrables. Màgia a cop de talonari, sí, però màgia. Fora d’això, ambient cordial entre gent de Barcelona, El Burgo de Osma, Elgoibar, Sant Just Desvern, Madrid, Granada, Sevilla... Gairebé migEspanyarepresentada. Però a les postres apareix unbitllet de 20 eurosque amenaça de dinamitar el bon rotllo. Algú havia escrit en una de les seves cares: «Catalonia is not Spain», amb el símbol de l’estelada com a guinda. No sé si tots els comensals se’n van adonar, però a mi el rum-rum em va arribar, potser perquè algú imaginava que jo podia ser el portaveu de no sé què. ¡Res més lluny de la meva intenció! Tot i així em vaig animar a comentar que no tenia capimportànciai que el bitllet conservava íntegre el seu valor, el meu interlocutor –granadí– no es va donar per satisfet.

-«És que sentopena i vergonya. ¿Per què he d’acceptar que algú vulgui fer més petit el meu país? ¡Quines ganes de tocar els ous!»

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I jo vaig pensar dintre meu: ¿això és internacionalitzar el conflicte o disseminar elmal rotllo? Perquè un bitllet és una cosa que circula, que ningú sap en mans de qui caurà ni qui pot ofendre. Tot i que això als propagadors de virus els és igual. I ja sé que n’hi ha de tots els colors, perquè fins ara no m’ha arribat cap bitllet on posi «‘¡putos polacos catalanes!’», però dono per fet que existeixen.

Fins i tot tenim ja laprimera condemna a un tuitaire per catalanofòbia,un eixelebrat que es va burlar de les víctimes –catalanes gairebé totes– de l’accident de Germanwings. I amb tot això a la motxilla vaig recordar la lliçó desentit comú i tolerànciaque em va transmetre fa uns dies a la ràdioMiguel Poveda. Aquest ‘cantaor’ català, de mare manxega, pare murcià, fill adoptiu de Sevilla i Medalla d’Andalusia, que és la imatge de l’alegria amb potes, va fer un posat seriós quan va admetre que estàpatintamb tot aquest embolic. «Jo intento empatitzar amb tots els sentiments. El que no entenc són les lluitesabsurdes. Si una persona no se sent espanyola, ¿qui soc jo per obligar-lo o sacsejar-lo? No ens cremarem els uns als altres, ¿oi?». Poveda va llançar aquestes reflexions al tornar d’un viatge per Burkina Fasso, on va dir que s’havia topat amb problemes seriosos de veritat. No consta que li colessin cap bitllet tunejat, però també va tornar fotut.