Un disc de comiat
Música malenconiosa per a gent elegant
El 2019 ens deixa un sabor amarg, però, per suportar-lo, queda l'enorme i emocionant disc de 'Purple mountains'
zentauroepp51417400 191217202128
Com una fogonada sentimental, l’última obra de David Berman, sota el nom de Purple mountains, il·lumina aquest any manifestament millorable. No es pot consentir que el 2019 sigui recordat tan sols pel ‘brexit’, el procés i la jove Greta i que passi desapercebuda la millor aportació lírica d’un dels menys autocomplaents compositors i poetes americans. El disc va aparèixer el 12 de juliol i va ser entès com una irònica crònica postruptura sentimental (Berman es va arribar a qualificar com «l’home més divorciat d’Amèrica»), quan en realitat era un anunci gens ploraner de suïcidi: pocs dies després, el 7 d’agost, va arribar la notícia de la mort en un apartament de Brooklyn d’aquest artista solitari i de baixa autoestima, un ‘crooner’ desmanyotat i una mica abocat a l’alcohol (així ens ho diu en l’aparentment animada ‘That’s just the way that I feel’: «Quan intento ofegar les meves penes en ginebra, veig que les meves pitjors idees saben nedar».
Berman era un músic d’origen jueu, fill d’un lobbista republicà de la indústria de l’armament amb qui va tallar tota relació. La veritat és que el pare era peculiar. Richard B. Berman, per nom artístic ni més ni menys que Dr. Evil, gaudeix d’un entretingut perfil d’agressions a candidats del partit demòcrata i altra gent de mal viure. HBO va intentar aconseguir la història de la família per convertir-la en una sèrie i David Berman no ho va permetre. Va al·legar que el seu pare hauria acabat semblant tan simpàtic com Tony Soprano i no ho podia permetre. A la fi, David Berman no va poder superar les seves depressions ni la seva separació i se’n va anar, i va afegir una mica més de confusió a la confusió del món, però ens va deixar uns talls inoblidables: peces de la qualitat estètica d’un quadro d’Edgar Hopper o d’una de les històries desolades de Raymond Carver. Només fa falta deixar-se portar per‘Darkness and cold’ (amb tots els números per ser cançó de l’any) i escoltar l’empenta de la seva veu i la d’Anna St. Louis, i una instrumentació lluminosa que transforma la punyent sensació de solitud en una malenconia elegant: «La llum de la meva vida sortirà aquesta nit amb algú que acaba de conèixer /.../ La llum de la meva vida sortirà aquesta nit en un Corvette rosa xampany». O la descriptiva ‘All my hapiness is gone’, un tema paradoxal, com una ràfega de freda amargor al rostre, però narrat amb un humor autoparòdic que abans del 7 d’agost era molt d’agrair i que ara ens deixa gelats.
El disc està impregnat d’un aire country i folk, amb predomini de guitarra acústica i ‘pedal steel’, però no hi falten les punyents guitarres d’un ‘noise’ pop propi de l’indie americà, tot i que aquest fons sonor es veu enriquit en la commovedora ‘Snow is falling in Manhattan’ (una amistosa invitació a una casa càlida un dia de pluja freda) per òrgans i trompeta: «Les cançons són petites habitacions en el temps i allotjat a l’interior hi ha el fantasma que l’amfitrió ha deixat allà...». També les trompetes destaquen en la rítmica i càlida ‘Margaritas at the mall’, un tema amb més contingut social que qualsevol tabarra de predicador enutjat, que qüestiona una forma de vida en la qual éssers mancats d’esperança se sentin sibarites refinats gràcies a la ‘happy hour’ que permet prendre còctels barats al centre comercial («Estàvem només prenent margarides al centre comercial / la ‘happy hour’ ens va agafar pels ous»). Però, com diu Berman amb el seu to desgavellat: «Últimament, tendeixo a fer desconeguts on vulgui que vaig [...] alguns d’ells eren gent que, una vegada, em vaig alegrar de conèixer».
Notícies relacionadesArmar una bona cançó és una qüestió de talent i de bon gust i, com sol passar, la bellesa de l’art pot fer que sembli estúpid preocupar-se massa per les misèries de la gestió política a casa nostra, les eternes negociacions per formar Govern o els exabruptes senyorets de Boris Johnson. Però Berman no era indiferent a la forma en què la política i l’economia de les nostres societats van privant de sentit les nostres vides, amb efectes especialment dràstics en el seu cas.
En la seva obra i en la del seu anterior grup, Silver Jews (així en la memorable ‘Smith & Jones forever’), tot i que expressada amb embriagadora delicadesa,la passió social mai hi és absent. Com amb Leonard Cohen i David Bowie, se’ns ha permès conèixer els últims pensaments d’un artista abans de morir. És un privilegi, però hauríem preferit que no ens haguessin deixat. El 2019 ens deixa un sabor amarg. Per suportar-lo, queda l’enorme i emocionant disc de ‘Purple mountains’.