Guanyarà qui lideri les majories més àmplies

No pas per sabut cal deixar de dir que la història no avança amb un moviment uniforme. En algunes conjuntures, l’acceleració és tan extrema (n'és prova d’això el fet que la mateixa ciutadania catalana que l’any 2006 va votar ‘sí’ en el referèndum de l’Estatut retallat a les Corts pel ribot de Guerra al cap de poc cridava «independència») que quan un conflicte entra en la llarga i costeruda fase de resolució hi ha qui conclou erròniament que es retrocedeix. Res més fals, avui entre el 70% i el 80% de la població catalana defensa un referèndum d’autodeterminació, raó per la qual la construcció d’una ‘solució’ basada en el principi democràtic, per a un nou encaix o per a la separació de Catalunya respecte a l’Estat espanyol, és indefugible.

Pedro Sánchez s’ha de veure obligat a acceptar que es tracta d’un conflicte polític i haurà d’acceptar un diàleg sense condicions. Tanmateix, ningú no pot afirmar, a hores d’ara, quina serà la forma que adoptarà en els propers temps la ‘solució’ al conflicte Catalunya-Espanya, perquè tan sols som en la fase en què les forces polítiques i els moviments socials encaren el nou escenari que obrirà tant el possible govern PSOE-Unides Podem com el que comandarà Catalunya després del proper cicle electoral català.

En tot cas, com que la ‘solució’ haurà d’acabar sent imprescindiblement validada per les urnes, seria un immens error que ara fos dissenyada sota el signe de l’exclusió. Efectivament, el nou Estatut que proposa Miquel Iceta només podrà aspirar a legitimar-se com a iniciativa si no pretén excloure la que provingui del camp sobiranista –independentista o no– a la manera de referèndum d’autodeterminació. I a l'inrevés.

En conseqüència, el diàleg i la negociació només podran fer camí si es fa gran la cultura política del no-bloqueig. Perquè és del tot evident que ni es pot fer fora de la ‘solució’ l’opció autonomista present en una bona part de la ciutadania catalana ni la favorable a un referèndum d’autodeterminació, avui majoritària.

Altrament, és innegable que la qüestió catalana ha posat damunt la taula els dèficits democràtics del marc de llibertats sorgit de la Transició. Per això, l’existència d’un Govern socialista amb presència de Pablo Iglesias podria comportar un pas endavant. Tan cert com que no pressuposarà que se superi fàcilment la cultura política espanyola de la negació de l’Estat plurinacional i de rebuig de l’autodeterminació, fonamentada en la idea que l’Estat espanyol té 500 anys d’història i va ser producte del consentiment voluntari dels catalans. No s’ha d’esperar, doncs, la desaparició sobtada d’un omnipresent pensament nacionalista espanyol retroalimentador de l’anticatalanisme (o potser catalanofòbia marca Lambán/Page, que considera Iceta supremacista). Ni tampoc seria bo creure que, arran de la sentència de Luxemburg, el camí de la justícia espanyola, vulneradora de drets civils, cap a la rectificació farà molta baixada. Al revés, s’hi resistiran i tal vegada es bunkeritzarà, com ja sembla que ha decidit la Fiscalia General.

Construir la ‘solució’ esdevindrà, doncs, un repte extraordinari per a la societat, però també de manera imperativa per a la classe política, atrapada per interessos de tota mena relacionats amb la por a la demoscòpia i a la pèrdua de quotes de poder, i captiva, alhora, de prejudicis en relació als adversaris. El que a dia d'avui ja és evident és que de la batalla ideològica entre els autonomistes/federalistes, d’una banda, i els sobiranistes/independentistes, de l’altra, en sortirà guanyador qui sigui capaç de conformar la majoria més àmplia. En definitiva, qui sàpiga formular el relat i les propostes que més i millor s’adiguin a les aspiracions de la societat catalana. És a dir, reeixira qui sigui percebut com la part més important de la ‘solució’.

Notícies relacionades

La difícil dissuasió nuclear europea

El masclisme en l’era Ábalos

D'aquí la importància del Congrés Nacional que dissabte celebrarà a Barcelona Esquerra Republicana, on es posarà a votació el full de ruta d’un procés de construcció de la República basat, també, en la creació de majories democràtiques més extenses, a la manera d’un front ampli, que integrin el conjunt de les forces polítiques favorables a un referèndum al marge de la seva posició quant a la independència. En definitiva, posar en valor la voluntat desacomplexada d’assumpció, per part del republicanisme que encapçala Oriol Junqueras, d’un paper de lideratge.

En definitiva, canvis a Espanya i majories més àmplies, parlamentàries i governamentals, a Catalunya, conformades pels partits favorables a assolir un escenari de referèndum. És a dir, més progressisme allà i més progressisme aquí.