¡Visca Pilar Rahola!

En poc més de dos minuts, Pilar Rahola ha fet més servei a la societat catalana que gairebé en tota la seva dilatada carrera, primer de dirigent política, i després de comunicadora omnipresent al sistema mediàtic català.

L’atac furibund de Rahola al preacord sobre la fiscalitat signat entre el Govern (i concretament, ERC) i els comuns és revelador de tota una cosmovisió que ha tingut i té un predicament realment excepcional entre una part de l’independentisme. 

Començant per la definició d’aquest concepte tan polisèmic que és el de ‘classe mitjana’: segons Pilar Rahola, qui guanya més de 90.000 euros a l’any és classe mitjana, en un país on –segons dades de l’Idescat– la renda mitjana per llar supera per poc els 30.000 euros i on un 21,3% de la població està en risc de pobresa.

Continuant per l’absoluta estranyesa amb la qual tracta l’objecte real del preacord signat: en cap moment fa referència al fet de que el possible augment dels ingressos serviran no només per redistribuir la riquesa, sinó per finançar tota una sèrie de serveis essencials per a tota la ciutadania, dels quals es beneficiaran també els integrants de la mítica classe mitjana d’accepció 'raholesca'.

I acabant pel fet que en els fatídics dos minuts, lluny de fer cap tipus de reflexió sobre els efectes de la crisi i les polítiques d’austeritat, dona la 'culpa' del possible augment de la pressió fiscal als polítics, que en tants anys no han estat capaços de solucionar l’anomenat «dèficit fiscal» (com si altres comunitats no tinguessin també problemes de finançament) i exhibint d’una tacada un perfil profundament populista, recuperant –de forma implícita, això sí– aquells suggeriments de l’«Espanya ens roba» tan pròpies de la seva dilatada militància política.

Tots els tòpics neoliberals

Però el servei no s’ha limitat a això. L’exhibició de Pilar Rahola ha generat un fort debat a la premsa i, sobretot, a la xarxa. Mentre una part de l’independentisme digital ha recolzat l’acord, no han sigut poques les veus que han recolzat les opinions de la 'Pilar nacional'. Algunes molt ‘autoritzades’: l’economista Xavier Sala i Martín, després d’atacar l’alcaldessa de Barcelona per un tuit de recolzament al preacord, ha fet un llarguíssim fil que resumidament recupera tots els tòpics dels neoliberals ‘nostrats’: des de l’atac a l’impost de successions fins a l’acusació de voler una pujada d’impostos il·limitada perquè les esquerres en el fons pensen que els rics són dolents per naturalesa. D'altres veus, potser autoritzades en altres camps, i amb un destacable predicament a la xarxa, han anat més enllà, fins i tot de manera involuntària. És el cas de Josep M. Mainat, que, amb més de 130.000 seguidorsJosep M. Mainat, raonava sobre si era justa la proposta de pujada de l’IRPF, preguntant-se si la classe mitjana afectada per la possible reforma complia algunes condicions: «¿Quants fills? ¿Quines edats? ¿Quines escoles? ¿Quines activitats extraescolars? ¿Quina mútua? ¿Quines assegurances? ¿Algun fill estudia a l’estranger? ¿Quina ajuda a la llar necessiten? ¿Quins cotxes? ¿Quina hipoteca? ¿Esquiaran? ¿Tenen segona residència? ¿Tenen el sou assegurat?».

Retrat precís d’un sector social

En sortia un retrat precís de tot un sector social al qual o bé no li importa o bé desconeix que molta part de la classe mitjana catalana real després de la sacsejada de la crisi i de l’austeritat no té fills perquè no els pot mantenir, que si en té els envia a l’escola pública, que no sempre pot permetre's activitats extraescolars ni enviar-los a estudiar a l’estranger, que va al CAP i no té mútua o assegurança, que està de lloguer, que no té cotxe, no va a esquiar ni té segona residència i que treballa amb contractes precaris i mal pagats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tot això en dos minuts: emergia així de forma nítida el perfil d’aquells que han proclamat a tort i a dret en els últims anys que la seva era una revolució. I que molts han seguit sense preguntar-se gaire de quin tipus de revolució es tractava.

Ara, i gràcies a Pilar Rahola, ho hem sabut: era la revolució d’aquells que tenint-ne més, no tenen cap ganes de contribuir al benestar del conjunt de la ciudadania. Gràcies per tant, Pilar. Per una vegada sembla que ha estat útil que, a través d’aquells impostos considerats així d'injustos i que serveixen també per a pagar la televisió pública, la ciutadania t’hagi donat l’oportunitat de dir-nos amb claredat quina és la teva revolució.