Ensenyar als caníbals a menjar amb forquilla

El 1989 el ministre d’Economia i Finances Carlos Solchaga va decidir celebrar el primer Ecofin a Catalunya i va escollir l’enclavament de S’Agaró. Ministres d’Economia i Finances, presidents de bancs centrals, secretaris d’Estat del Tresor i periodistes de tot Europa van desembarcar a la Costa Brava i així va començar tot. Pocs mesos després vaig impulsar una sopar-debat d’amics al S’Agaró Hotel sobre l’economia catalana. El catedràtic Fabià Estapé,Joan Tapia, llavors director de ‘La Vanguardia’ i avui president del comitè editorial d’EL PERIÓDICO, i Ramon Trias Fargas, conseller d’Economia i Finances, van acceptar la meva proposta. També s’hi van sumar Andreu Morillas, degà dels economistes, i Anna Birulés, en aquella època presidenta del COPCA. Ja havíem encès la metxa.

Durant 24 anys hem organitzat de forma sostingudales Trobades d’Economia, amb algunes excepcions a causa de la situació política i econòmica. El 1992 tenia convençut Luis Ángel Rojo, governador del Banc d’Espanya, perquè inaugurés la trobada. Va sonar el telèfon: «Senyora Anna, sento comunicar-li que no podré atendre la seva invitació. Aquest dimecres m’he passat tota la nit aguantant la pesseta, no puc anar a explicar desgràcies». El 1979 s’havia acordat constituir el Sistema Monetari Europeu (SME) per delimitar la inflació desbocada per la crisi del petroli. Es va establir un canvi fix de divises i bandes de fluctuació per dalt i per baix amb el compromís que cada país defensaria la seva, comprant o venent.

La unificació alemanya i l’especulació

Ningú comptava que arribaria la unificació alemanya i faltarien diners per compensar el generós canvi entre les dues Alemanyes. Van pujar els tipus d’interès i es va apreciar la cotització del marc, enfonsant les divises referenciades. La Gran Bretanya, Itàlia i Espanya aguantaven com podien. Allà apareixen George Soros i Stanley Druckenmiller al capdavant del Quantum Hedge Fund. Van començar a comprar marcs i vendre principalment lliures. Els anglesos pujaven el tipus d’interès –10%, 12%, 15%–, mentre Soros, sense vacil·lar, continuava comprant marcs i venent lliures. Aquesta lluita titànica va acabar el dimecres negre del 16 de setembre de 1992 amb Luis Ángel Rojo totalment desvetllat i jo escoltant perplexa la profunditat del desastre. Els anglesos en fugida de l’SME i la lliura, desplomant-se un 15%. A Espanya li van deixar devaluar només un 5%, però com que el tipus no era creïble el mercat va obligar a dues devaluacions més. Els de Quantum van guanyar 1.100 milions de lliuresi van continuar especulant. No ens estranyem que l’experiència influís que els anglesos no hagin volgut repetir amb tipus de canvi fixos i per això no estiguin a l’euro.

Notícies relacionades

Vueling 2221

L’embolic madrileny del PSOE

El 1993 vaig provar de convèncer Pedro Solbes. Asseguts en el Ministeri d’Agricultura, amb vista a la reformada estació d’Atocha, Solbes va escoltar el meu argumentari i va contestar molt amablement: «No hi puc anar. No vull explicar misèries». El 1993, els països desenvolupats estaven afectats per l’esclat de la bombolla immobiliària, agreujada per les tensions del preu del petroli en plena guerra del Golf que va alimentar la inflació. Espanya es va escapar de l’allau gràcies al volum d’inversió pública vinculada als esdeveniments de 1992: Jocs Olímpics, Expo a Sevilla, extensió de l’AVE Madrid-Sevilla... Però la bola de neu no es va aturar i, després de l’esforç inversor, el deute era alt i l’acabament de les obres va augmentar un atur ja crescut. Espanya va haver de devaluar la seva moneda per tercera vegada, juntament amb el Regne Unit, Itàlia i Portugal, i a més els dos primers es van veure obligats a abandonar l’SME. Amb la inflació que no cedia malgrat la recessió, i sense ministres disposats a acompanyar-nos en els debats, no vam tenir cap més opció que fer una pausa.

L’experiència ens ha ensenyat no tornar a posposar la Trobada d’Economia,represa el 1998 fins a aquest novembre amb la 24a edició. Des de l’any 2000, ens ha acompanyat la Cambra de Comerç de Barcelona, primer amb Antoni Negre, i des del 2002 amb Miquel Valls, fins a l’última edició, quan s’hi ha incorporat la Cambra d’Espanya. Hem après que el capitalisme de vigilància basat a externalitzar els costos i internacionalitzar els beneficis no pot ser el camí. L’imperatiu de la competència per davant de la vida humana no és sostenible. Caldrà recuperar Adam Smith i recordar que una economia rica ha de fer rica la seva població. Haurem de disminuir la capacitat de pressió dels poders econòmics sobre la política i els mitjans de comunicació i, parafrasejant John Elkington,cal ensenyar als caníbals a menjar amb forquilla. El novembre que ve serà el 25è aniversari, comencem a provar-ho.