Mobilitzacions el 2019
La polarització de les societats
chile-manifestantes-protestas
L’any 2019 ha estat marcat indubtablement per les protestes i mobilitzacions en alguns països del món. Hong Kong, Xile, França, Bolívia, el Sudan o el Líban són només alguns dels llocs on les poblacions han decidit, per motius diferents, sortir al carrer a protestar. Si bé les causes varien, hi ha hagut qui s’ha preguntat si existeix un fil conductor, un efecte dòmino que es pugui encomanar a les societats de diferents llocs del món.
No és fàcil establir aquest fil sense caure en el relativisme cultural/sociològic però sí que podem veure algunes dinàmiques que semblen ser transversals o compartides: La crisi de la democràcia liberal, l’auge de les anomenades democràcies iliberals o règims híbrids i la polarització de les societats en un món globalitzat.
Fa ja anys que es parla de la crisi de la democràcia liberal com a model polític. La creació de l’ONU el 1945 va implicar de forma fàctica la directriu d’adoptar aquest model com el correcte. La guerra freda fa que en el bloc occidental la majoria de països convergeixin cap a això: celebració d’eleccions lliures (no necessàriament amb sufragi universal), on es presentin més d’un partit polític i on la ciutadania tingui finalment la sobirania dins un marc de drets i llibertats.
A l’acabament de la guerra freda i la caiguda del bloc soviètic, aquest model s’estendrà a altres zones d’influència, tot i que no ho farà de forma equilibrada ni global. No va ser fins després dels atemptats de l’11-S que algunes de les democràcies occidentals més grans intensificaran una espiral securitizadora on es justificarà la regressió de drets a favor d’una seguretat compartida més gran. Res més lluny de la realitat. Just aquests països han liderat el retrocés en llibertats i garanties, la creixent paranoia de la por i l’acceptació de concedir més potestat a l’Estat per decidir el millor per a la majoria, com si l’Estat no el gestionessin persones amb interessos.
En aquest retrocés de les democràcies liberals es barreja l’auge de les anomenades democràcies iliberals, eufemisme per referir-se a règims no completament democràtics on el sistema manté les formes, però en realitat afavoreix el manteniment de les elits i l’’statu quo’. Aquests règims híbrids entre democràcia i autoritarisme passen a estar més acceptats després de l’11-S ja que ja no hi ha una batalla entre el capitalisme i el comunisme. La batalla és entre països rics i més rics, sense importar el grau de democràcia. Aquesta pugna i competició constants entre estats és un dels factors que fa que les poblacions, amb més accés a la informació que mai, es polaritzin. I així hem arribat al 2019, amb poblacions que recolzen sense fissures governs populistes pro restricció de drets –com els de Trump, Bolsonaro, Áñez o Lam– i poblacions que s’han apoderat i exigeixen el que el sistema els prometia sense resultats: democràcies on tenir poder de decisió i on el repartiment de la riquesa –en una varietat de graus– sigui una realitat.
Només si aquests moviments es mantenen forts i aconsegueixen més recolzaments pot ser que portin a un canvi en el sistema. Si no, hauran fet petites esquerdes aquí i allà però el sistema és fort i es recuperarà sense problemes.
