Dues mirades
Les aigües de Torra
Veient l'emoció de Quim Torra en la hipèrbole nacionalista del concert de Sant Esteve de l'Orfeó Català és fàcil comprendre que se sentia com un peix a l'aigua
51506802 60
El concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català ha vestit de nou el Palau de la Música d’una hipèrbole nacionalista: ‘estelades’ a granel i crits a favor de la independència. Poca cosa a dir. L’Orfeó és una entitat privada i els seus acòlits decideixen com es presenten en societat. Veient l’emoció de Quim Torra és fàcil comprendre que se sentia com un peix a l’aigua. I potser aquest és el problema.
A Jordi Pujol hi ha molt per retreure-li, però és innegable la seva capacitat per recórrer Catalunya pam a pam durant la seva presidència. Aquí una carícia a un nen, allà un discurs i més allà una esbroncadeta. Pujol tenia mesurat el territori i també les múltiples volences dels seus habitants. Per això, va dedicar els seus esforços a l’adoctrinament nacionalista i va reservar l’aventurisme a qüestions personals. Són molts els que han crescut sentint que Espanya és un accident i la independència de Catalunya, una realitat emocional. Si l’escenari es contempla de ratafia en ratafia, és fàcil confondre la part pel tot. Però hi ha més aigües a Catalunya. El discurs de Torra –i el de tants– no resistiria capbussar-s’hi.
