Llums i ombres del final dels peatges

El canvi de l’any comporta el final de dues concessions d’autopistes: el tram de l’AP-7 entre Tarragona i Alacant i el de l’AP-4 entre Sevilla i Cadis. S’accelera el procés perquè els peatges passin a ser història a Espanya. El 2021, es revertiran les concessions de la resta de l’AP-7 fins a la frontera, del tram de l’AP-2 entre Saragossa i el Mediterrani i alguns dels peatges que encerclen la ciutat de Barcelona. Els usuaris de les vies que des d’ahir van passar a ser de franc s’estalviaran uns 300 milions d’euros i l’Estat haurà d’assumir els costos de manteniment que sumen, com a mínim, 32 milions d’euros en una primera aproximació, a més de perdre els impostos derivats de l’explotació en règim d’una concessió privada.

El Ministeri de Foment estima que el trànsit en aquestes vies creixerà un 30%. Els avantatges per als usuaris són evidents, especialment per als habitants d’aquestes zones i per a les indústries que exporten els seus productes a través de l’AP-7. Per al conjunt de la ciutadania representa assumir més despesa pública que serà finançada per tots els ciutadans en funció de les seves rendes i no de l’ús que facin del transport per carretera. Una decisió que s’ha pres més com si fos una proclama política que un debat racional. Es podria haver arribat als mateixos resultats per camins més serens.

La dictadura franquista va voler sortir de l’autarquia a partir de 1959 apuntant-se a les receptes que li van subministrar el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Una d’aquestes, d’acord amb el model econòmic del moment, era la construcció d’infraestructures de transport per estimular el desenvolupament econòmic. I una de les rutes clau era el corredor del Mediterrani a través del qual es podien exportar productes agrícoles i industrials i, alhora, atreure els turistes de sol i platja. Però Espanya no tenia manera de finançar amb diners públics aquesta construcció i es va optar, com estaven fent en aquell moment molts països europeus, per recórrer a les concessions en forma de peatges.

Aquesta opció va tenir sentit en aquesta conjuntura però va deixar de tenir-lo amb el pas dels anys per diverses raons: les concessions es van anar allargant més per la capacitat de ‘lobby’ de les concessionàries que pel convenciment en el model i per la millora dels serveis; a les zones menys dinàmiques econòmicament es va optar pel sistema de les autovies, la qual cosa va anar generant greuges més o menys racionals; i finalment no es va desenvolupar en paral·lel a les autopistes de peatge una xarxa de ferrocarril alternativa per al transport de mercaderies.

Es va acumular un malestar que, finalment, ha portat a un progressiu aixecament dels peatges sense que estiguem preparats per afrontar totes les seves conseqüències, entre les quals, un increment de les emissions de CO2 en plena emergència climàtica o un dèficit acumulat del pressupost del manteniment de les carreteres que suma més de 7.000 milions d’euros. El començament del final dels peatges és una bona notícia per alguns, però un repte per a tothom.