Escola rica, escola pobra

És natural que l’educació  ocupi un lloc preferent en la Declaració Universal de Drets Humans, els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU, la Constitució i l’Estatut. És una eina bàsica per comprendre el món, adquirir habilitats, trencar barreres, generar un projecte de vida... L’educació pública, en concret, és l’àmbit en què la intel·ligència, almenys en teoria, pot imposar-se als diners i ajudar a reduir les diferències, a crear una societat més justa i democràtica.

A partir d’aquest marc irrenunciable imaginem una escola integradora, capaç de preparar nens i nenes per a les diverses etapes de la vida, però la realitat és més complexa. L’educació pública no pot sostreure’s a una evidència: malgrat els plans pedagògics i dels esforços de tants i tants ensenyants, està condicionada per les característiques de les famílies, el seu nivell econòmic i cultural, el seu lloc de residència i les expectatives entorn del futur dels fills. Es configura, a la pràctica, una doble xarxa d’escoles públiques, ‘riques’ i ‘pobres’, per entendre’ns. És ‘segregació escolar’.    

Composició social complexa

Es pot constatar a Barcelona, a les altres ciutats de Catalunya i de tot Espanya (20.000 escoles públiques de primària i secundària) on conviuen centres públics amb una composició social complexa amb altres també públics amb un alumnat més homogeni i programes pedagògics avançats.

Al districte de Ciutat Vella el 80% dels centres d’educació primària i tots els de secundària estan considerats «de màxima complexitat», però a Les Corts o l’Eixample no n’hi ha cap. A Ciutat Vella només un de cada deu nens rep educació a l’etapa 0-3 anys, contra el 50% de mitjana de la ciutat. El risc de fracàs escolar és vuit vegades més elevat que a Sarrià-Sant Gervasi.

En altres escoles públiques de Ciutat Vella, es concentra un 75% d’alumnes de nacionalitat estrangera quan aquests nens i nenes representen ‘només’ el 40% de la població del districte. A Sants-Montjuïc, Horta, Nou Barris, Sant Andreu o Sant Martí, viuen menys d’un 20% de nens estrangers, però hi ha centres en què arriben a ser el 50%.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Moltes famílies de classe mitjana amb estudis superiors defensen l’escola pública i els atrauen els centres innovadors, però fugen dels centres complexos amb molts alumnes immigrants i/o de baix nivell econòmic. No obstant, està acreditat que, gràcies a l’anomenat «efecte company», quan a les aules hi ha integració, els alumnes amb un nivell econòmic social, econòmic i cultural baix milloren, però els més formats no empitjoren. Les desigualtats entre escoles i la concentració d’alumnat vulnerable és un obstacle seriós per a un avenç social efectiu.

A Catalunya el mes de març es va aprovar un pacte contra la segregació escolar que necessita voluntat política i recursos de tot tipus. A tall de recordatori diguem que el pressupost per a l’educació del 2019 és inferior al del 2010, l’any de les grans retallades d’Artur Mas.