El poder de la imaginació

Dissabte 28 de desembre, fa una setmana, vaig fullejar tres diaris per buscar-hi alguna mentida escrita a consciència, d’aquestes que anys enrere sovintejaven el Dia dels Innocents. No en vaig trobar cap. Algunes notícies em van fer dubtar per la seva natura absurda, d’acudit dolent, o perquè pertanyien al territori de les informacions volgudament falses que busquen una empatia ideològica, però no n’hi havia cap que fos escrita per jugar, és a dir, amb aquell punt de follia intel·ligent que t’enganya i alhora et posa en alerta de l’engany. Els temps han canviat. L’excés informatiu d’internet i l’ús tendenciós de les xarxes socials ens han estovat la capacitat de sorpresa i de desconfiança. Se sol dir que ara ens mirem més el melic, que ens fascina el culte superficial del jo, i per això ens fan passar bou per bèstia grossa. Jo crec que, a més a més, falla la imaginació, aquella habilitat per inventar fins a límits absurds, però sense perdre de vista la versemblança. Penso en aquell enginy per fabular amb notícies falses de El Mundo Today, per exemple. «Les discoteques de Barcelona s’ofereixen a pagar la clàusula de Neymar», deia un titular seu recent. Coses així.

La realitat supera la ficció, ens diem, però potser la realitat ja és tan novel·lesca –de novel·la barata– que ens ha entumit la imaginació. «La ficció és una veritat oculta dins una mentida», escrivia Stephen King, i la imaginació pròpia ens permet posar a prova la nostra credulitat. En una entrevista, el dramaturg Tom Stoppard deia que tot pot tenir una explicació racional, encara que no ho sembli, i recordava aquesta història: «Un home es va comprar un paó per pur caprici i el tenia al jardí. Un dia, mentre s’afaitava al matí, encara en pijama, va veure per la finestra que el paó escapava per sobre la tanca. Va deixar la navalla i va sortir corrents per atrapar-lo. Just quan ho havia aconseguit, al mig d’un carrer molt transitat, un cotxe va passar a tocar d’aquella aparició perplexa. El marit, que conduïa, va preguntar a la seva dona: ¿què era allò? La dona: un paio en pijama, amb la cara mig plena d’espuma d’afaitar, que portava un paó en braços». Lògic.