Quan tot és difícil i necessari

¿Existeix el risc que el Govern que aquest dimarts comença a rodar acabi com el rosari de l’aurora i amb Pedro Sánchez assumint una altra de les seves múltiples cares polítiques? Sí. No està assegurat l’èxit de l’empresa, és clar. És una operació d’alt risc. Per a tots. No només per als socialistes, Podem i una ERC que ha estat clau perquè la provatura sigui possible. Hi ha molt en joc, i no només en clau d’aritmètica partidista. De manera que si l’invent salta pels aires, no només afectarà el crèdit dels partits implicats sinó que pot tornar a confirmar en els seus temors molts ciutadans, especialment a Catalunya, que pensen que, en el tauler de joc espanyol, no hi ha res a fer. En els últims anys, en gran part així ho ha semblat. Però si se saben construir i consolidar aliances noves que impliquin avenços, pactes i espais de diàleg renovats, potser allò d’«eixamplar la base» que han pregonat els d’Oriol Junqueras d’un temps ençà no es quedarà només en un eslògan. És una possibilitat.

Mentrestant, aquells que a Catalunya ja fa també uns anys que han apostat pel referèndum o directament per la independència, i que no veuen gens clara la nova etapa, també mereixen tot el respecte, així com explicacions i pedagogia. Fets al costat de paraules, també per a ells, assumint alhora que els independentistes o són més o no aconseguiran el seu objectiu últim.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan fa uns dies Pere Aragonès parlava de l’assumpció del risc que assumia el seu partit, disposat a rebre esgarrinxades, em van venir a la ment dos llibres de Jordi Pujol. El primer, ‘El caminant davant el congost’, de 2012, una acurada selecció d’articles i conferències del president, portava per subtítol ‘Quan tot és difícil. I necessari’. Era l’expressió d’una decepció i d’una determinació, aquesta última plasmada anys abans en un altre llibre seu, de 1997, publicat després de legislatures de suport a Felipe González i llavors acabada d’estrenar etapa amb José María Aznar: ‘Tot comprimiu comporta risc’. El compromís i el seu risc adjunt. Ara, nova etapa, nova partida, compromisos nous i riscos sempre presents, sens dubte no només d’esgarrinxades.

Hi ha motius, aquí i allà, a dreta i esquerra, per ser com a mínim escèptics amb les aliances que aquest dimarts es posen a caminar, però s’ha apostat per la política, que sovint tira d’aquella filosofia del mal menor que no entusiasma massa a ningú però que, a hores d’ara, si implica deixar de tenir-ho tot embarrancat i sense la mínima perspectiva de construir quelcom a l’horitzó, ja és. I reclama d'aliances alternatives que no siguin conjunturals ni breus malgrat les dificultats. El pacte que aquesta setmana inicia singladura necessita temps per consolidar-se, per donar fruits, per reordenar el tauler, per calmar-lo, per retratar aquells que pretenen erigir-se en sinònim de solucions i aquells que no són altra cosa que tot el contrari. Els uns i els altres s’aniran guanyant el seu lloc amb temps. Que com a mínim això, i la paciència, no ens faltin.