Anàlisi
Un dia històric i histèric
Que hi hagi un Govern de coalició progressista hauria de ser només una fita, no una cosa històrica, com l'oposició de dretes no hauria d'haver mostrat la faç més histèrica del seu perfil ultradretà
zentauroepp51631213 pedro sanchez200107152714 /
Ha sigut un dia històric, però no ho hauria hagut de ser, perquè la normalitat hauria d’estar en el sentiment comú dels demòcrates. Un sentiment comú i actitud democràtica que accepta que la candidatura que va guanyar les eleccions governi i que la majoria parlamentària, en el respecte a la voluntat popular expressada lliurement en unes eleccions, pugui determinar aquest Govern. No, no hauria de merèixer aquest qualificatiu tan altisonant.
Però així en ens trobem; després de dècades de presumir pel món mostrant-nos com a exemple de democràcia, de sensatesa, d’innovació descentralitzadora, resulta que la dreta sorgeix, com l’escuma que surt de l’olla quan fem brou, com la més reaccionària de les que hi va haver des de la Transició.
No és només que les conductes parlamentàries hagin superat la violència verbal assumible en tot debat, és que s’han superat tots els límits, arribant al vandalisme institucional. Però, ¿per què? Les raons esgrimides pels contraris a la coalició progressista no han pogut sustentar-se en arguments sòlids per a la seva comprensibilitat. Ni el diàleg obert amb forces sobiranistes, independentistes, ni els suposats atacs a la direcció de l’Estat ni el pecat hereditari atribuït als sobiranistes bascos són suficients per tapar un temor visceral que governi en l’Estat espanyol una coalició progressista que en el seu tímid programa, en tot cas, anuncia millores per als més desfavorits i esforços no impossibles per als més afavorits de sempre.
L’oposició ha sigut virulenta, supera el que es pot considerar comprensible. La mobilització de les dretes no ha tingut objecció a comprometre la direcció de l’Estat, el dret a la immunitat dels parlamentaris mitjançant coaccions, ha recorregut al filibusterisme institucional, en aliança amb poderosos ‘lobbies’ de l’statu quo conservador espanyol, fins i tot amb la cúpula més integrista de l’Església catòlica; amb la col·laboració del brigadisme de trinxeres i púlpits mediàtics, llançats en un colpisme verbal fins a límits insòlits.
Per al nou Govern no serà fàcil. Hauran de fer-ho fins i tot millor del que raonablement cabria exigir a qualsevol altre. El mateix Pablo Iglesias ha demanat contenció i temperància al seu president, davant la previsible escomesa d’una dreta que ni assumeix la seva derrota ni es dona per al·ludida per la seva rupestre actuació.
Notícies relacionadesLes coses ja no seran igual. La dreta, ni moderada ni europea, ha sucumbit a la pressió de l’extrema dreta de tal manera que es fan indistingibles. El PP farà una oposició dura, però no la que necessita tot Govern per millorar, com deia Benjamin Disraeli, sinó per justificar-se en el seu extremisme, i està rabiosa pels seus repetits fracassos. A més, haurà d’enfrontar-se, alhora, a una extrema dreta que ha trobat l’entrada en el sistema pels desvaris i falta de cultura democràtica de la dreta establerta.
Que hi hagi un Govern de coalició progressista hauria de ser només una fita, no una cosa històrica, com l’oposició de dretes no hauria d’haver mostrat la faç més histèrica del seu perfil ultradretà.
