¿I el factor humà?
Una cinematografia dominada pels superherois no sé si es pot permetre tants entreteniments pretenciosos que no porten enlloc
zentauroepp49281137 icult190801184739
L’última pel·lícula de Martin Scorsese, ‘El irlandés’, ha aconseguit dividir la humanitat entre els que la consideren l’obra mestra definitiva del seu autor i els que pensen que és un maó senil d’un artista els millors temps del qual han quedat enrere. Per mi, el problema de ‘El irlandés’ és la meva incapacitat per sentir res pel personatge protagonista, el sicari Frank Sheeran. Ni rastre de l’empatia experimentada amb De Niro en els seus rols amb ‘Taxi driver’ o ‘Casino’. I quan el protagonista d’una ficció m’importa un rave, sempre acabo desinteressant-me de les seves aventures.
‘El irlandés’ no ha tingut sort en els Globus d’Or, en què ha triomfat ‘Érase una vez en... Hollywood’, de Quentin Tarantino, protagonitzada per dos paios que et són igual, per bé que siguin Brad Pitt i Leonardo DiCaprio: guió complicat, fusteria perfecta, impecable exercici d’estil, però... ¿A mi què m’expliquen? Les últimes tres pel·lícules que he vist es mouen en la mateixa direcció: ‘La gran mentira’, de Bill Condon, ‘Puñales por la espalda’, de Rian Johnson, i l’encara inèdita a Espanya ‘Uncut gems’, dels germans Josh i Benny Safdie (en què, per cert, Scorsese figura com a productor executiu). Les tres tenen guions brillants i enrevessats, i la més salvable és ‘Puñales por la espalda’, que només aspira a ser un irònic pastitx d’aquestes novel·les d’Agatha Christie en què un grup tancat en una mansió s’ha d’enfrontar a Hercule Poirot –que en aquest cas es diu Benoit Blanc i l’interpreta Daniel Craig–, decidit a aclarir el crim que allà s’ha comès.
‘La gran mentira’ és un altre prodigi de fusteria narrativa, però la vacuïtat de la proposta no l’arreglen ni Helen Mirren ni Ian McKellen, els seus esplèndids protagonistes. També ‘Uncut gems’ parteix d’un guió alambinat i pretén que sentim alguna cosa per aquest marxant de diamants aficionat a ficar-se en embolics que interpreta brillantment Adam Sandler, però no ho aconsegueix i arriba un moment en què el que pugui ser d’ell ens és ben igual. No sé si estem davant d’una nova tendència de Hollywood –pel·lícules tan impecables com buides–, però una cinematografia dominada pels superherois no sé si es pot permetre tants entreteniments pretenciosos que no porten enlloc.
