Com no morir en l'intent

Robert Shrimley expressava al ‘Financial Times’ la seva sorpresa perquè després de la gran derrota de Jeremy Corbyn, la pitjor del Partit Laborista des de 1935, el partit no busqui un altre Tony Blair, que va guanyar tres eleccions. Shrimley no apuntava tant al Blair liberal sinó al seu caràcter, «disposat a tot per guanyar, que entenia que sense arribar al poder el Partit Laborista només oferia bones intencions».

Aquest afany per arribar al poder és una característica –que molts ataquen– de Pedro Sánchez. I és que, contra el que acaba de dir Pablo Casado, Sánchez no és «un home de palla del nacionalisme». Ni de ningú.  El seu únic nord ha sigut liderar el vell PSOE –mutilat després que a Zapatero li explotés a la cara la crisi del 2008– i reconquistar la Moncloa. Va guanyar les seves primeres primàries al PSOE, sent gairebé un desconegut, contra l’oficialisme de Ferraz i amb el recolzament de Susana Díaz. Després va rebutjar ser l’home de palla de Susana Díaz, o del PSOE tradicional.

Primera investidura fallida

Després de les eleccions del 2015 i amb un resultat molt regular (90 escons), va intentar la seva primera investidura fallida, pactant amb Rivera i esperant que Iglesias no el vetés. Després va ser defenestrat pel PSOE convencional per negar-se a facilitar la investidura de Rajoy a finals del 2016. Semblava enterrat, però va ressuscitar a les primàries del 2017 guanyant Susana Díaz amb molt enrenou. I el juny del 2018 va aprofitar la sentència Gürtel per ser investit president en una moció de censura que va ser un vot contra el PP de Rajoy. Però a principis del 2019 va haver de convocar eleccions després que ERC, JxCat i tota la dreta tombessin els seus pressupostos.

Va guanyar amb brillantor les eleccions de l’abril (123 diputats), però lluny de la majoria absoluta. No va poder formar Govern perquè es va negar a la coalició amb Podem que creia inconvenient. Va tornar a guanyar (amb tres escons menys) el novembre i ara, després d’un pacte exprés amb Iglesias, una entesa amb el pragmàtic PNB i un festeig tortuós amb ERC, ha sigut investit amb un marge mínim. Sánchez no és cap home de palla, sinó un polític ambiciós que no vol ni desenganxar-se de les seves bases ni renunciar a governar.

Té en contra tota la dreta. Però, investit, és gairebé impossible fer-lo fora. Tret que dimiteixi (a primers del 2019 ho va fer esperant tenir més força). Ara haurà de patir un matrimoni de conveniències amb ERC, treure uns Pressupostos, sobreviure sense decebre... Més tard, treballar el desglaç entre l’esquerra i el PP. Un missió impossible, però obligada si vol normalitzar la vida política i fer coses per a les quals necessita unes majories molt qualificades.

Abans ha de formar Govern i trobar un ministre de Justícia (i un fiscal general) que puguin fer-li un ‘reset’ (sense revoltar-la) a la Justícia espanyola, que passa un tràngol difícil des que Luxemburg ha sentenciat que Puigdemont i Junqueras són eurodiputats. I a més Junqueras ha sigut escollit vicepresident del grup dels Verds.

Notícies relacionades

El retorn de l’amor

Fins que siguem vells

Felip VI li ha dit aquest dimecres que, després d’una espera tan llarga, el dolor vindrà després. Sánchez ho nota. Però no vol morir en l’intent.