'Go there'

Diumenge a la nit es va celebrar a Los Angeles la gala anual dels Globus d’Or, els premis que atorga l’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood a les millors pel·lícules, actors i directors de l’any.

Tom Hanks va rebre el premi honorífic Cecil B. DeMille per la seva tasca com a actor al llarg de més de 40 anys de carrera. Va fer, segons la meva opinió, el millor discurs de la nit. Va parlar sobre la seva família, sobre els actors i directors que l’havien marcat, sobre el refredat que arrossegava des de feia dies. I sobre la seva feina d’actor. Va repetir el mateix en tres ocasions.  

La primera: «[...] En aquell moment, tothom ha d’estar preparat per fer la seva feina a la perfecció, posar-se al seu lloc i «‘go there’», que significa literalment «anar cap allà», posar-s’hi, submergir-s’hi.

La segona, parlant del mateix, del procés d’actuar, de crear un personatge, de fer una pel·lícula: «L’únic que has de fer és tenir totes les peces preparades, confiar en el procés i ‘go there’». De nou la mateixa expressió, anar cap allà, entrar-hi, ficar-t’hi.

I la tercera i última vegada: «Quan arriba el moment, has de posar-te al teu lloc i ‘go there’». De nou, anar cap allà, posar-t’hi, entrar-hi.

‘Go there’, ¡quina expressió tan extraordinària! Això és el que fan també els escriptors: preparar els seus instruments, confiar en el procés i ficar-s’hi. No és fàcil, hi ha alguna cosa d’acte de fe en tota creació. Aquest ‘there’ (allà) mai saps gaire bé on és. Al principi, durant les primeres cinquanta o seixanta pàgines, treballes gairebé a les fosques. A partir d’allà, aquest lloc comença lentament i penosament a existir. La casa comença a tenir parets, un cel a sobre del cap, una terra i un terra sota. No és encara un lloc segur, segons la meva experiència mai ho és, però ja és un lloc que es pot visitar, no uns nuvolets pàl·lids i gairebé dissolts enmig del cel.

I cada matí, després de fer el te, d’assegurar-se que els nens van més o menys vestits d’hivern a l’hivern i d’estiu a l’estiu, un recull les seves eines i es dirigeix cap allà, de vegades amb pànic, de vegades amb una cosa semblant a l’esperança o a la felicitat. En algunes ocasions no pots ni entrar-hi, com en la paràbola ‘Davant de la llei’ de la novel·la ‘El procés’ de Kafka, que sempre he pensat que parlava també de l’escriptura i del procés de creació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De vegades passes anys i anys trucant a la porta, no són anys perduts, ¡ja és molt estar a les portes d’alguna cosa! El meu editor, Jorge Herralde, en diu «picar pedra», és una part essencial de la tasca d’escriure i de qualsevol treball creatiu.

Fins que un dia, si tens sort, no només vas fins allà. Hi entres.