Iran i EUA: míssils i més sancions

El llançament des de l’Iran, sense causar baixes, de 22 míssils contra dues bases dels Estats Units a l’Iraq va tenir una resposta continguda per part dels EUA que en certa mesura refreda els efectes d’una crisi de seguretat que amenaça d’incendiar la regió. Des que el president dels Estats Units, Donald Trump, va ordenar l’assassinat del general Qasem Soleimani és difícil saber si el món assisteix als prolegòmens d’una altra guerra o a un intercanvi de cops momentani entre dos adversaris irreconciliables. Dues possibilitats per altres de volàtils que justifiquen els pitjors auguris, tot i que Trump insisteix que no vol la guerra.

L’única cosa realment versemblant és que la crisi desencadenada per la supèrbia de la Casa Blanca i la implicació iraniana a diverses zones sensibles –el Líban, Síria, l’Iraq, el trànsit petrolier al golf Pèrsic– reuneix tots els ingredients perquè Trump aprofiti el moment, desviï l’atenció de l’‘impeachment’ i eviti un desgast personal derivat del procés. El mateix va fer Bill Clinton el 1998 amb bombardejos al Sudan i la jugada li va ser útil al delimitar el cost polític d’una exposició pública prolongada a causa de l’activació d’un procediment d’‘impeachment’ contra ell. El risc per a Trump és que una guerra no volguda per ell fins fa molt pocs dies l’enfronti a un doble desafiament: contrarestar la contestació al carrer i convèncer una part de l’electorat conservador que el seu objectiu és presentar-se a la reelecció el novembre sense tropes exposades a l’Orient Mitjà.

Els càlculs fets des de de l’assassinat de Soleimani i l’anunci de la venjança iraniana eren que la rèplica de la república islàmica es concretaria mitjançant l’acció de tercers (les diferents faccions xiïtes i proiranianes que actuen a la regió). Però a l’activar la resposta l’Exèrcit iranià directament augmenta les dimensions de la venjança vist que no es tracta de la iniciativa d’un grup afí partidari de l’acció directa, sinó d’una resposta d’Estat a través de la Guàrdia Revolucionària, l’elit militar del règim. Aquesta distinció no és una simple formalitat, sinó més aviat una circumstància que agreuja el significat de l’atac a les dues bases i que, alhora, en cas que es doni, també agreujarà l’abast o les conseqüències de la resposta nord-americana perquè anirà dirigida a un Estat sobirà reconegut per la comunitat internacional.

Ni la declaració de Trump anunciant noves sancions a l’Iran, però no el recurs a les armes, ni la insistència del líder espiritual iranià, Ali Khamenei, de considerar insuficient el càstig infligit als Estats Units dissipen el temor d’un deteriorament desbocat de la situació. Cap bàndol renuncia a posar el futur en mans dels generals i totes les opcions són sobre la taula malgrat que es multipliquen les crides per rebaixar la tensió. El fet que Trump hagi demanat als aliats que facin seva la versió nord-americana del desafiament iranià alimenta els mals presagis, tot i que els míssils no van causar baixes i el barril de Brent cotitza a la baixa.