Parlar no és cedir

Tot i que el guanyador de les cessions que Pedro Sánchez ha hagut de fer és novament el PNB, no hi ha dubte que ERC també ha aconseguit un èxit important com a interlocutor de l’independentisme en la política espanyola i en la seva pugna amb JxCat. No només ha aconseguit forçar la creació d’un instrument institucional nou, al marge de la comissió bilateral Generalitat-Estat, sinó que ha condicionat els temps de la investidura. No s’ha pogut celebrar abans de Nadal perquè els republicans havien de sortejar primer el seu congrés intern i veure què succeïa amb la decisió del TJUE sobre la immunitat d’Oriol Junqueras, obtenint un regal propagandístic inesperat per a la seva causa. Inesperat perquè va ser el jutge Manuel Marchena que va accedir a presentar la qüestió prejudicial (en contra del criteri de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat), atenent la demanda dels advocats de l’acusat. Però sobretot perquè el lògic hauria sigut retirar-la una vegada que el TS va emetre la sentència del procés, com el mateix advocat general del tribunal europeu de justícia comentava en el seu escrit. Com els jutges de Luxemburg han canviat la doctrina assentada en les institucions europees sobre la necessitat de complir els requisits interns dels Estats perquè un «candidat electe» es transformi en «diputat del Parlament Europeu», els drets de Junqueras han sigut vulnerats. I tot i que finalment no pot exercir el seu càrrec a l’estar inhabilitat, ja que immunitat no significa impunitat, la propaganda independentista anirà a tot drap amb Puigdemont i Comín asseguts a l’Eurocambra.

La quadratura del cercle del pacte PSOE i ERC és aquesta taula de negociació que suposa un perillós exercici de contorsionisme polític. Els socialistes han de ser molt conscients que és un artefacte de què els republicans se serviran el dia de demà per demostrar que «l’esquerra espanyola decep una vegada més», tal com ha declarat Gabriel Rufián hores després de la investidura. Fins a cert punt ERC ha aconseguit imposar el seu marc mental amb la idea d’una consulta, si bé en realitat la metodologia és genuïnament la del PSC (diàleg, negociació i pacte). Amb tot, és molt difícil que els dos governs puguin acabar acordant res que satisfaci els independentistes. Això sí, poden parlar de tot en aquesta taula, la qual cosa no és cap novetat en el debat espanyol, condicionat des de fa anys pel secessionisme. Però parlar no és cedir, al contrari del que anuncia amb alarmisme la dreta espanyola. Ara per ara és una manera d’encarrilar temporalment el conflicte entre les institucionals catalanes i les estatals, mentre les primeres segueixin en mans de l’independentisme, la qual cosa no sembla que canviï en un futur pròxim.

La taula de negociació bilateral

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

El constitucionalisme civil català, representat per entitats com SCC, se sent desemparat perquè ha vist amb horror com els partits anomenats constitucionalistes (una etiqueta a revisar perquè ja no sabem gairebé què significa i la dreta pretén fer-lo seu) han sigut incapaços de posar-se d’acord per evitar que la governabilitat d’Espanya recaigui en partits com ERC o Bildu. Retreuen, sobretot al PSOE, que els catalans no independentistes s’hagin tornat gairebé invisibles i censuren aquesta taula de negociació bilateral entre governs. Certament, hi ha raons per a la desesperança davant de tot el que ha passat i també pel to aspre de la investidura, però no hi ha raons per a la desesperació perquè la fortalesa de la nostra democràcia és molt més gran i no estem davant d’un procés «deconstituent». Al contrari, el nou relat constitucionalista de Pablo Iglesias és una novetat a tenir molt en compte. «La llei és la condició, el diàleg és el camí», va afirmar Sánchez en el Congrés. El Govern bicolor, doncs, no cedirà la sobirania del conjunt dels espanyols.

Així doncs, el risc no està en el que pugui sorgir d’aquesta taula sinó en la instrumentalització propagandística per part d’ERC per eixamplar la seva base social quan s’esgoti la negociació. Per evitar equívocs, el Govern espanyol hauria de donar la màxima transparència a tot el que es parli, també esforçar-se per ampliar la coordinació d’aquesta taula amb altres fòrums de diàleg a fi que els catalans no independentistes siguin escoltats. La dinàmica no pot estar marcada només per la demandes sobiranistes i els seus continus xantatges. També cal exigir al separatisme que reconegui les mentides en què ha basat el seu discurs i que no pot continuar menyspreant l’altra meitat de Catalunya.