Això és una desgràcia

El que us explicaré és molt tràgic. Em consola saber que a vosaltres us pot passar el mateix. No m’interpreteu malament; no disfruto amb el patiment aliè, però a alguna cosa m’he d’agafar per no sentir-me terriblement aïllat.

Tot va començar fa uns mesos. Els pactes, les aliances, Podem, el PSOE, ERC, ja sabeu, tot això. A la ràdio no parlaven de cap altra cosa, i quan entrava a internet, la majoria dels meus contactes opinaven sobre aquest tema. Així que, a poc a poc, m’hi vaig anar interessant. Tant que dedicava molt temps del dia a estar informat, a veure les notícies, a llegir-les, a debatre amb els meus amics què podria passar i què no.

Ara tot s’ha acabat. Ja hi ha govern i he de començar a tornar a pensar en les meves coses. El problema és que me n’he oblidat. De tant estar interessat en la investidura, ja no recordo què m’interessava abans, fa només uns mesos.

I ho he intentat. He tancat els ulls amb força i m’he dit a mi mateix: «Has de recordar, has de tornar a ser el que eres. ¿Què t’agradava, Juan Carlos, amb què disfrutaves?». Però no hi ha manera. Per molt que ho intento, la meva memòria està desactivada.

Ahir a la nit vaig sortir al carrer i mirava per tot arreu. Tenia l’esperança de veure alguna cosa que em cridés l’atenció, una cosa que em recordés el que havia sigut abans, els temes que em fascinaven. Mirava una moto aparcada i em deia: «¿t’agradaven les motos, potser?». No sabia què respondre’m. Una noia passava pel carrer i jo, de reüll, mirava la seva manera de caminar. ¿M’agradaven les noies? Tampoc en podia estar segur.

Ha sigut molt temps dedicat a Sánchez, a Iglesias, a Junqueras, a Irene Montero, moltes hores en què el meu cap només estava per ells. I de tant estar per ells, va deixar d’estar per mi. Ho he oblidat tot, i creieu-me que és una cosa terrible.

Fa un moment he telefonat el Nacho, un bon amic. Li he preguntat si a ell li passa el mateix i, per a sorpresa meva, m’ha respost que no sabia qui era jo. El pobre està en una fase més problemàtica. Fins i tot ha oblidat les persones del seu entorn.

Fins i tot jo mateix començo a oblidar-les. La Teresa, la magnífica editora d’EL PERIÓDICO, m’ha enviat un missatge fa mitja hora dient-me: «Juan Carlos, ¿te’n recordes d’enviar l’article?». He estat a punt de respondre-li: ¿Qui ets, quin article? Per sort, he reaccionat a temps i m’he pogut posar a escriure això.

Ara mateix, quan acabi, rellegiré els articles que he escrit fa temps. Potser em puguin donar una pista de quines coses m’interessaven abans. Em sona que la ciència m’entusiasmava, però el cert és que no en puc estar segur del tot.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

¿Us passa el mateix a vosaltres? Si és així, teniu el consol de saber que no esteu sols. Per si ignoreu el que esteu fent, us recordo que això que esteu llegint es diu EL PERIÓDICO. Sortiu al carrer i intenteu tornar a la vostra vida d’abans. Tant de bo ho aconseguiu. Jo estic, com va dir el gran Goytisolo, en el camí de fer-ho.