El disputat vers del president Azaña

Les sessions parlamentàries sempre tenen els seus protagonistes excel·lents. En el cas de les dues sessions del debat d’investidura que s’acaben de celebrar, a més de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, de Pablo Casado, Santi Abascal, i Inés Arrimadas, n’hi va haver molts més: Oskar Matute i Gabriel Rufián, Ana Oramas i Tomás Guitarte i el geomètric i brillant Aitor Esteban. Fins i tot, sense pujar a l’estrada, també va ser protagonista la diputada comuna Aina Vidal, que, amb la seva determinació per voler anar a votar malgrat la seva situació personal difícil, ha tornat molta dignitat a aquella frase de vegades tan gastada que els diputats i les diputades són representants de la ciutadania.

També hi va haver una figura que es va erigir en protagonista sense ser ni tan sols a l’hemicicle: Manuel Azaña. Frases del polític republicà han estat en boca del president Sánchez i també de Casado, Abascal i fins i tot Inés Arrimadas.

Sánchez va utilitzar un fragment del famós discurs ‘Paz, piedad y perdón’ de 1938 per censurar l’actitud bel·licosa de les dretes, Casado i Abascal es van remuntar a un altre de 1936 («Us permeto, tolero, admeto, que no us importi la República, però no que no us importi Espanya»), trufant-lo amb improbables visques al Rei, per expulsar el candidat president d’un suposat perímetre «patriòtic». Arrimadas –fidel al seu llibret–, en canvi, va rescatar una frase crítica amb la Generalitat de 1937.

Llarga trajectòria

Però ¿qui era Azaña?  I, sobretot: ¿és possible reivindicar-lo des de la dreta realment existent avui dia a Espanya?

Difícil sintetitzar aquí la seva llarga trajectòria. El dirigent i intel·lectual nascut el 1880 a Alcalá de Henares, influït pel krausisme i jove ateneista a Madrid, va ser reformista durant la Restauració, aliadòfil convençut durant la primera guerra mundial, convertit al republicanisme durant la dictadura de Primo de Rivera i gran teòric de la col·laboració entre republicans i socialistes.

Va accedir a la presidència del Govern una vegada proclamada la República, i des d’allà va inaugurar una etapa de profundes reformes democratitzadores en l’àmbit agrari, militar, educatiu, religiós i territorial, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932. Va dimitir el 1933 i va ser detingut després dels fets d’octubre de 1934, per trobar-se a Barcelona, tot i que va ser excarcerat ràpidament, al no poder ser imputat per cap delicte.

Amb el seu nou partit Izquierda Republicana es va integrar al Front Popular i va ser elegit president de la República. Esclatada la Guerra Civil, va ser pessimista sobre les possibilitats de guanyar sense el recolzament de França i la Gran Bretanya mentre que els revoltats rebien ajuts de la Itàlia feixista i de l’Alemanya d’Adolf Hitler. I va ser Azaña qui després dels Fets de maig de 1937 va nomenar a Juan Negrín president del Govern, esperançat que el prestigi del doctor canari projectaria la defensa de la República dins i fora de les fronteres espanyoles.

Horroritzat per la guerra, a partir de 1938 va estar convençut que l’única sortida seria el cessament de les hostilitats i una reconciliació, que ja semblava impossible. Va passar la frontera el febrer de 1939 en fort desacord amb un Negrín que cridava a la resistència. Va dimitir a finals de febrer i es va apartar de la política activa. Ja a França, el 1940, fugint de la Gestapo i la policia franquista, es va instal·lar a Montalban, esquivant la repatriació gràcies a la intervenció diplomàtica mexicana. Després de tenir un infart cerebral al setembre, moriria dos mesos després.

El segon intent

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

¿És creïble la dreta reivindicant Azaña? L’intent no és nou: José María Aznar, al bienni 1993-1994, primer amb una conferència a Barcelona i després amb la presentació d’un llibre de Federico Jiménez Losantos, es declarava «azañista», enaltint el seu patriotisme cívic i liberal. No obstant, ni Aznar llavors ni Casado, Abascal o Arrimadas ara diuen el fonamental: per a Azaña el patriotisme cívic estava fortament relacionat amb el republicanisme, que identificava amb la democràcia i amb una concepció plural d’Espanya. Azaña veia els defectes de la Segona República, però igualment, tal com escriuria ell mateix en el seu exili francès el 1939 «tot i que haguessin sigut certs tots els mals que es carregaven la República no feia falta la guerra. Era inútil per remeiar aquells mals. Els agreujava tots, afegint els que resulten de tanta destrossa».

Per això, i fins que les dretes no condemnin sense pal·liatius els qui van destrossar la Segona República i situïn aquesta última com a antecedent necessari de la nostra democràcia serà del tot poc creïble que es reivindiquin en tot o en part azañistes.