Broncopolítica: així es va catalanitzar tot Espanya

Quan vaig arribar a Barcelona el 2010, em va al·lucinar més que cap altra cosa la politització social. Respecte al que havia vist a Madrid, aquest em semblava un lloc més tens i menys despreocupat. El principiant l'impressionaven de seguida les estelades dels balcons perquè no estava acostumat que la gent necessités anar pel món amb una insígnia ideològica. En un sopar amb gent que parlava de la capital com una ciutat feixista, se’m va ocórrer trencar una llança i vaig notar que calia caminar-hi amb tacte. De seguida van considerar que defensant una ciutat estava lloant una manera de fer política. ¡Que no parlo de política!

Però amb aquella gent no hi havia manera d’eludir la política. Passava el mateix amb un munt de temes. Amb ells no es podia parlar de l’escola, dels trens, del cine, de la música, de la història ni de l’amor sense parlar de política. Vaig notar que aquí el personal era polític i el polític es prenia de forma molt personal. A més, vaig descobrir que hi havia molta gent que es negava a parlar de molts assumptes perquè no volien empantanegar-se parlant de política. I això es va agreujar quan Artur Mas es va espantar pel 15-M i es va inventar el procés. A partir d’aquell moment, parlar de política de veritat, de sanitat o drets socials, es va fer gairebé impossible perquè el geni del llum havia inventat un mètode per polititzar-ho tot... menys la política.

Una dècada després

En aquell temps, un viatge a Múrcia per veure la família o Madrid per veure els amics suposava notar la diferència i ficar els peus, trencats de cavalcar per llambordes polititzades, en aigua calenta amb sal. Però el procés va demostrar que no s'acontentava amb les seves petites fronteres. Al llarg d’aquesta dècada, les banderes que vaig veure com a insígnies als balcons de Barcelona van brotar com a floridura per tot Espanya. Un dia vaig anar a Madrid i vaig acabar discutint de política amb gent que uns mesos abans no sabia ni el que pensava, i a Múrcia em vaig trobar amb dos amics que no es parlaven perquè un s’havia afiliat a Vox.

Notícies relacionades

Aperitius cinematogràfics

El futur incert d’una vella ERC

A mi van començar a cridar-me equidistant, com si no estar exaltat et retratés i el teu lloc al món fos un escó del Parlament. Els meus amics van començar a titllar-se de fatxes, mugremites, comunistes, extremocentristes, cunyats, ‘señoros’, feminazis, ‘catalufos’, ‘ñordos’, separrates, i les ruptures van venir en conseqüència. Avui se’m fa difícil elaborar una llista completa de la gent que conec que ha deixat de parlar-se per aquestes coses, cosa que em porta a pensar que la broncopolítica no és una pugna entre visions del món, sinó un joc en el qual els diputats vampiritzen a la seva ciutadania i la divideixen per aprofitar-se’n.

El que vaig notar a l’arribar a Barcelona passa ja a tot arreu a Espanya. Tot és política menys la política. No sé quines passions encendrà en tu això que has llegit, però només puc dir-te una cosa: si la teva idea sobre com cal millorar el món t’ha portat a perdre amics, em sembla que ets la persona menys indicada per solucionar les coses.