Coalició amb la societat

El Govern progressista ja està tancat després de la dura sessió d’investidura de Pedro Sánchez. Una sessió aspra i polaritzada que anticipa una legislatura complexa i angosta. Una legislatura que posarà a prova la solidesa de la coalició i la naturalesa de la seva pega d’enganxar. Necessitaran alguna cosa més que acords programàtics i de resolució de diferències o conflictes. Han acordat els consensos i han pactat els dissensos. Però un Govern de coalició no és un contracte, és una cultura de pràctica política. No és lletra, només. És esperit, atmosfera i actituds. És lleialtat i confiança, més que simple compliment i seguiment.

La coalició progressista arrenca després d’una fase competitiva entre el PSOE i Unides Podem tempestuosa i llarga. Una fase caïnita en què la polarització, la confrontació i la rivalitat han deixat cicatrius, algunes no ben tancades. Les dues formacions no només comparteixen frontera ideològica i electoral –amb les legítimes temptacions polítiques d’ampliació territorial– sinó interseccions molt profundes entre els seus electorats. És a dir, hi ha un enorme cabal d’electors que bé poden votar per una o una altra força i una immensa majoria que, tot i que no estigui disposada a votar per l’altre, sí que vol que els seus partits governin junts.

No hi haurà estabilitat, continuïtat i aprofundiment de la coalició progressista si aquesta tasca correspon únicament als seus líders i partits. Construir base electoral compartida, alimentar l’aliança amb els sectors no-alineats i ampliar l’espai de la cultura política del progressisme és tasca de partits, però, sobretot, de militants, activistes i electors. Els líders cometran errors, defraudaran i es barallaran. Només la consistència de la majoria social que els recolza podrà esmorteir i sostenir la coalició, tot i que aquesta es tensi, dubti o se sospiti de la seva continuïtat.

El veritable Govern de coalició ha d’estar amb la societat i ser de la societat. «Ampliar el cercle del nosaltres» (en paraules del filòsof nord-americà Peter Singer) és una tasca política tan important com la gestió programàtica. ¿Qui la farà? ¿Qui treballarà per la coalició? Els partits encara tenen una gran responsabilitat, però també els diversos espais sociopolítics, en què la societat progressista pot cooperar i consolidar aquesta coalició. No es tracta només d’evitar els problemes o les tensions (algunes ja han aflorat amb força inusitada aquests dies). Passar de l’etapa de confrontació i competició a la de col·laboració i cooperació és un exercici que reclamarà intel·ligència emocional, responsabilitat històrica i sentit de la contenció.

Generositat, ductilitat i lleialtat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els electors progressistes premiaran els lideratges generosos. Aquesta coalició ha costat molt, fins i tot, algunes vegades, contra la voluntat o perícia dels seus propis protagonistes. Els electors de tots dos exigiran generositat, ductilitat i lleialtat. Qui es comporti de manera mesquina, especulativa, permanentment tàctica i avantatgista esgarraparà quotes de poder i visibilitat, però s’obrirà una bretxa de confiança amb els electors duals (aquells que poden votar una o una altra força) i amb els seus propis electors.

La coalició progressista és un patrimoni de la societat progressista, no dels seus líders. Aquesta oportunitat històrica (el primer Govern de coalició de la nostra democràcia recent) obligarà els protagonistes a postergar la seva rivalitat per centrar-se en la seva complementarietat. Passar de competir a col·laborar és un exercici d’humilitat en què els egos no ajuden, el curtterminisme no serveix i la deslleialtat no és benvinguda.