Pàtries

Hi ha moltes pàtries. Algunes estan traçades als mapes, llueixen nom propi i imposen gentilicis. En el seu honor s’alcen banderes i es lliuren guerres. S’entonen himnes, s’erigeixen temples. I mausoleus. Altres pàtries estan fetes d’intangibles. Són sentiments i memòria. És la infància, va dir el poeta Rilke, també Delibes, Saint-Exupéry, Baudelaire... Són les paraules, va apuntar Jorge Semprún, i Juan Goytisolo, i tants d’altres. Hi ha pàtries grans, que s’exhibeixen com trofeus. N’hi ha de petites, que s’amaguen com el més bonic dels secrets.

Núria Espert ha arribat al Teatre Romea de la mà de Lluís Pasqual. Un viatge pel ‘Romancero gitano’ de Federico García Lorca. Una hora durant la qual la màgia s’eleva de l’escenari i embolcalla i atrapa la platea. Hi ha silencis, murmuris, crits i laments. Calma i esquinç. Hi ha somriures felins i fúria als ulls. Uns instants amb Paco Ibáñez. I sempre Federico. Amb la seva solitud i els seus somnis, la seva terra i la seva sang, les seves pors i la seva ràbia davant la injustícia. Hi ha moltes pàtries. Però n’hi ha poques tan humanament plenes com la que despulla, aquestes nits, la incommensurable Espert.