Les virtuts de la decadència

Corren prediccions apocalíptiques sobre la formació de l’Executiu de Sánchez, proferides en veu tan alta que fan innecessari qualsevol mecanisme de transmissió. Però no s’hauria d’escampar el pànic, més enllà del temor recomanable del ciutadà assenyat respecte de qualsevol govern. Res millor per a això que animar-se recordant amb quanta solvència s’han suportat tots els que han precedit a aquest, siguin estatals o autonòmics. I, si amb aquest consol no n’hi hagués prou, també es pot acudir a l’útil expedient de considerar que la meitat de la població és imbècil, de gran predicament en els nostres dies, tot i que de discutible solvència intel·lectual.

Cada època té les seves pròpies i exclusives tonteries, com la creença en les bruixes, en l’espiritisme o en l’homeopatia, però hi ha tonteries permanents que prosperen en qualsevol període. Una de les més esteses és la creença (comuna en totes les latituds i en tot moment) que ens han tocat els pitjors temps en què viure, i sota el pitjor dels governs possibles. També que els grans països (¡n’hi ha prou de mirar-los!) ja no són el que eren.

No hi ha tal cosa. El de Sánchez serà un govern com tants d’altres, amb vista a l’esquerra i inflamada retòrica, però tan legítim i legal com els que l’han precedit i tan capaç de donar resposta als problemes de la societat com aquells. És a dir, més aviat poc. Potser l’única peculiaritat que el diferenciarà dels anteriors (des dels temps d’Adolfo Suárez) és que es pretén jutjar-lo en termes suposadament morals, per la bondat o maldat intrínseca de les seves intencions i prescindint de la respectable opinió luterana que considera la utilitat i l’eficàcia com els més clars exponents de la virtut. A cap dels seus crítics sembla importar-li massa el que faci, ja que amb el fet que sigui Sánchez qui ho faci n’hi ha prou i sobra per desqualificar l’acció.  

Prenguem per exemple el cas de Catalunya. La gestió fins a la data de les autoritats estatals i autonòmiques ha contribuït a sumir els seus soferts ciutadans en un fatigós marasme d’aparença irresoluble; ha arrossegat el crèdit (ben merescut) de tots els cossos policials per terra; ha compromès el prestigi de la Corona –apartant-la d’una neutralitat més necessària que mai–, ha fomentat la desafecció a la Constitució –que alguns semblen contemplar com un llardós apèndix del Codi Penal– i ha compromès la credibilitat dels tribunals espanyols (molt alta fins aleshores, segons tots els estàndards europeus) davant de la jurisdicció d’Estats socis i dels mateixos òrgans comunitaris. Un balanç de traca, els números vermells del qual difícilment es compensen per la satisfacció que pugui proporcionar mantenir a la presó –sense pal·liatius– nou polítics davant de l’escàndol una mica hipòcrita de bona part dels nostres veïns. A tot això, la proposta de Sánchez és la de parlar i negociar, buscant vies de trobada i pacte, i fer-ho amb qui pensa diferent, ja que el debat amb el correligionari no sol urgir tant. ¿A algú se li ocorre una cosa millor, vist el saldo de la via anteriorment assajada?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En l’univers de Tolkien a ‘El Senyor dels Anells’ no hi havia res neutral o instrumental: tot estava inexorablement adscrit al Bé o al Mal. Les muntanyes, les espases o els núvols eren bons o dolents en tant que havien pres partit moral a favor o en contra de Sauron. De la mateixa manera, per als seus vehements crítics, qualsevol acció política del nou Govern, fins i tot les ordres ministerials de Foment sobre l’enduriment del formigó, seran dolentes no per contradir les cegues lleis físiques de la matèria, sinó per procedir de Sánchez, la qual cosa no deixa de ser un tant graciós.

Al nou Govern se l’haurà de jutjar pel que faci i no hi pot haver res més consolador per a l’escèptic que constatar la desgavellada decadència amb què tots els actors polítics arriben a l’inici de la nova legislatura: els socialistes, lluny de les majories de Felipe González, contemplant amb horror l’inclement enfonsament del seu terra; els podemites, nostàlgics de les expectatives del remot 2015, moixos i fragmentats; els populars, encara atònits, buscant entre els dits els esquinçalls del seu antic poder; Ciutadans, dubtosos entre la momificació o la incineració; els nacionalistes catalans, devorats per l’odi fratricida i encadenats a un miratge; el fulgor efímer i espectral de Vox, que, com Pennywise a ‘It’, només s’alimenta de la por aliena... Gran oportunitat per fomentar el respecte als diferents i l’ètica de l’empatia i la compassió, lluny de qualsevol arrogància, avui més injustificada que mai.