El fetge dels romans

Quan et poses a ordenar la biblioteca, el més probable és que et trobis asseguda a terra, envoltada de munts de llibres i còmics al teu voltant, passant pàgines i amb el plomall dormisquejant als teus peus. Així va ser aquest Nadal. Tot i que a casa siguem més de Lucky Luke, vaig acabar entre una pila de còmics d’Astèrix en castellà a un costat i en alemany a l’altre. M’encanta comparar traduccions i em va entrar curiositat per veure les diferències en els jocs de paraules, tot i que ja sabia que en castellà eren magnífiques perquè el traductor era ni més ni menys que Perich. Vaig agafar el mateix en els dos idiomes, ‘El escudo arverno’, on l’Astèrix i l’Obèlix acompanyen l’Abraracúrcix, el cap del llogarret, a un balneari per tractar-se el fetge, tan danyat després dels excessos en els banquets, que n’hi ha prou amb un frec lleu perquè l’Abraracúrcix salti udolant de dolor.

Quan vaig començar a llegir els còmics de l’Astèrix de petita, se m’escapaven moltes coses, algunes per edat, d’altres perquè eren al·lusions culturals que no coneixia. Però entenia les raons de la malaltia del cap del poblet. Estava més que familiaritzada amb les advertències sobre les coses que eren «dolentes per al fetge»: beure massa llet, menjar massa carn o mariscos, els formatges eren dolents, els fregits eren dolents... Hi havia una cosa que es deia atac de fetge, que recordo haver portat com a disculpa per faltar a classe, perquè no es podia dir que havia sigut per dismenorrea. El fetge i els seus enemics eren una raó més neutra.

Rellegint asseguda a terra ‘El escudo arverno’, em preguntava com interpretaven els alemanys el mal que tenia el cap del llogarret, perquè una de les coses que he anat descobrint amb els anys en aquest país és que sembla que els alemanys no tinguin fetge. Almenys, els preocupa poc.

En un dinar amb companys del departament de Llengües i Literatures Romàniques de la Universitat de Frankfurt, algú va comentar que algun dels aliments era dolent per al fetge. «Vosaltres, els romans, i els vostres fetges», va exclamar una professora alemanya de lingüística francesa.

«Vosaltres, els romans, i els vostres fetges». És una frase que em va revelar diverses coses. La primera, que vistos des del nord, o des de l’àmbit germànic si es vol, els al·ludits, una professora francesa, la lectora d’italià i jo, que era la lectora d’espanyol, érem «romans», en el sentit de descendents lingüístics i culturals dels romans. En aquell moment, tot i que les diferències eren patents, la col·lega alemanya ens trobava un vincle cultural comú, més enllà dels orígens llatins de les nostres respectives llengües, el fetge.

Aixì que un dels denominadors comuns dels «romans» era la nostra preocupació pel fetge, sobretot pel seu bon funcionament.

Llavors em vaig adonar que els alemanys no parlaven dels fetges, que és un òrgan que no sembla interessar-los en especial.

Malalties populars

Les malalties són en part un producte cultural; en cada cultura hi ha malalties populars. Conèixer una cultura és també conèixer les seves pors i inquietuds, entre les quals hi ha les seves malalties i les seves formes d’enfrontar-s’hi.  Si els «romans» tenim el fetge, ¿de què parlen els alemanys quan es preocupen per algun òrgan? Algun havia de ser.

Doncs bé, a Alemanya la gent parla dels problemes que té amb una cosa anomenada Kreislauf. Quan ho vaig sentir la primera vegada, vaig pensar que era algun òrgan concret. Vaig intentar esbrinar quin podria ser a través del context dels fenòmens o les circumstàncies que afectaven aquest Kreislauf, per exemple, els canvis bruscos en la pressió atmosfèrica, les multituds, la calor, els sobresalts... Semblava, doncs, un òrgan summament sensible. Vaig descobrir després que Kreislauf literalment es referia a la circulació de la sang, més en concret a la tensió arterial, i que quan donava problemes els símptomes eren marejos, defalliment; es podia arribar al desmai. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les malalties que temem diuen molt de les nostres cultures. Tenen un valor simbòlic. Això em va fer pensar què podien dir de nosaltres. Potser els ‘romans’ ens preocupem per les conseqüències que els excessos puguin tenir en l’òrgan que ens neteja, perquè ens dona, d’alguna manera, l’absolució per tots els nostres ‘pecats’. Els germànics, per la seva banda, temen perdre el control sobre si mateixos, quedar inconscients, desvalguts, a mercè d’altres.

¿Quines conseqüències té per als que vivim entre dues cultures? En el meu cas personal, que no se m’oblida on és el fetge i, a més, em fixo en la pressió atmosfèrica quan escolto el pronòstic del temps després de les notícies.