L'Espert

Ja vaig tenir aquesta sensació quan Núria Espert (¡l’Espert!) va fer de Rei Lear al Lliure. Aquella dona d’aparença fràgil, sotmesa a la tempesta i a l’exili, immersa en un devessall d’intrigues i rancúnies, s’elevava per damunt del paper del monarca rebutjat i aconseguia allò que només una combinació feliç de les circumstàncies pot assolir: la veritat.

L’Espert, que s’ha distingit sempre per una forma peculiar de fer teatre, que ha impostat la veu amb una voluntat de prosòdia nítida i alhora carregada d’accent personal, que ha construït una ‘maniera’ teatral fora dels límits de la convenció, és ara –en la culminació de la seva carrera– pura història de l’escena. Va més enllà de ‘fer una representació’, perquè ella és teatre, el teatre. És veritat. La seva sola presència, els seus moviments lents i alhora enèrgics, la claredat inaudita de la veu, l’entonació serena i emotiva, tot s’ajunta ara per confegir una lliçó intemporal, amb un regust de monument. He tornat a viure aquella sensació amb el ‘Romancero gitano’ que interpreta al Romea. «Va sobre la pena», diu ella. Hi han d'anar. És una ocasió única, memorable. Va sobre el teatre. Sobre les fiblades del teatre.