Sòcrates i Dylan

Sòcrates, probablement l’ésser humà més rellevant que ha trepitjat la Terra, va morir amb només una certesa, que no sabia res, sense haver escrit una sola línia en tota la seva vida, després d’una existència austera –els diners, les riqueses i el poder no li interessaven en absolut– i acceptant amb serenitat i fins al final (tenia amics que haurien pogut fer que se’n deslliurés) una sentència a mort injusta (però ¿quina sentència a mort no ho és?).

Avui dia, en canvi, quan dius a algú «no ho sé», «no n’estic segur» o «potser», et miren amb estupor i incredulitat i et repeteixen la pregunta a plens pulmons donant per descomptat que es tracta d’un problema d’audició i no del reconeixement d’un dubte, per no parlar de si es tracta d’una entrevista o d’un acte públic.

És com si en l’actualitat tinguéssim l’obligació  de saber-ho tot, de ser experts en literatura, en cine, en política, en moralitat, en feminisme, en la vida privada de persones a les quals no hem tractat mai i que ens dediquem a esbudellar en públic i en privat amb violència, mala fe i sobretot ignorància.

Gira mítica

L’altre dia vaig veure un documental extraordinari, ‘Rolling Thunder Revue’, dirigit per Martin Scorsese, sobre la mítica gira que va realitzar Bob Dylan (potser el segon o tercer ésser més rellevant que ha trepitjat la Terra; tinc uns amics que el dia de la seva mort pensen posar una esquela a ‘La Vanguardia’) entre 1975 i 1976. Dylan va reunir en una caravana músics, poetes, escriptors i altres personatges variats per recórrer els Estats Units actuant en petits locals (en aquell moment Dylan ja era Déu, omplia estadis). L’acompanyaven Joan Baez, Roger McGuinn, Ramblin’ Jack Elliott, Scarlet Rivera, Allen Ginsberg (que al veure suspesa la seva actuació per falta de temps es va quedar igualment a la gira ajudant en tasques pràctiques com portar les maletes) o Sam Shepard.

Al principi del documental pregunten a Dylan quins records té de la gira i mentre es rasca la barbeta respon que no en recorda res, que va ser fa moltíssim temps. No obstant, es tracta una gira mítica, feia vuit anys que Dylan no tocava en públic, va ser tot un esdeveniment. Però Dylan no sap, gairebé no ho recorda.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Al final del documental, quan els espectadors hem entès la magnitud, la importància i la meravella d’aquell esdeveniment (grans artistes anant de ciutat en ciutat fent una cosa absolutament única i irrepetible), pregunten a Dylan què queda de ‘The Rolling Thunder Revue’. El cantant respon: «Res, pols», que en aquest cas és el mateix que dir «no ho sé» o «m’importa un rave».

¿Quan va ser l’última vegada que vas dir «no ho sé» o «m’importa un rave»?