(f.) i (m.)

N'hi ha que veuen el masculí genèric com a símptoma i crosta del masclisme que perviu, de l’heteropatriarcat que, al llarg dels mil·lennis, ha imposat la seva llei no solament en la realitat sinó en el codi que ens permet representar-la i descriure-la. Jo tinc clar (és una opció estrictament gramatical) que els plurals en masculí, quan es refereixen a un col·lectiu que inclou senyores, senyors i no binaris, no són cap atemptat contra la igualtat ni contra res, sinó una convenció, una simple convenció, que és així com s’organitzen les llengües, gràcies a les convencions que s’han establert en el decurs dels segles, de la parla i l’escriptura. No hi sé veure prejudicis morals, sinó asèptiques normatives. És en aquest debat discrepo de l’ús del llenguatge com una arma llancívola carregada de connotacions ètiques.

I ha passat el que havia de passar. Carles Riera (CUP) ha dit que «els feixistes campen lliures mentre que els cossos de seguretat tenen encapsulades les antifeixistes». El masculí és el mal i el bé és femení ¿No hi ha senyores o persones feixistes? Ja sé que és una batalla perduda, però deixin-me que hi combati. Per evitar el disbarat (m.) i la niciesa (f.).