Tarragona, dèficits i objectius

Els primers dies del 2020 han tornat a posar sobre la taula una qüestió que no se cenyeix només a la realitat i a les característiques socials, econòmiques i infrastructurals d’una zona com la província de Tarragona –amb dues entitats diferents, com són les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, sota una mateixa adscripció administrativa–, sinó que incumbeix al conjunt de Catalunya i al necessari equilibri territorial perquè un país prosperi. El lamentable accident a l’empresa Iqoxe, amb totes les polèmiques obertes sobre les mesures de protecció davant d’emergències com aquesta, s’ha sumat a la sensació de desprotecció i menyspreu que ha acompanyat l’entrada en vigor de la variant ferroviària de Vandellòs, amb una connexió més veloç en l’arc mediterrani, però, alhora, amb notables desajustos i pèrdua de mobilitat en l’entorn més immediat. Torna a plantejar-se un tema difícil que se centra en el fet que aquestes comarques es perceben com el pati del darrere de Catalunya, és a dir, la zona on s’acumula tot el que enterboliria la placidesa d’altres regions. La llista és considerable: des de centrals nuclears fins al complex petroquímic més gran del sud d’Europa; des d’extensions de molins de vent fins a un delta de l’Ebre en regressió, passant per notables deficiències en el transport o falta d’ajuts efectius.

No obstant, les veus pròpies del territori, fins i tot sent crítiques, també advoquen per una visió menys catastrofista, que no contribueix sinó a completar un cercle viciós. Un dels problemes del Camp de Tarragona, amb la possibilitat certa d’una connexió metropolitana entre les comarques que engloben l’eix Tarragona-Reus, d’un gran potencial econòmic, turístic i productiu, és justament una visió ultralocalista que pateix d’una falta de vertebració i d’una projecció conjunta. En definitiva, un projecte que vagi més enllà de les disputes de capitalitat (amb exemples tan clars com el de la universitat, que es va dir Rovira i Virgili per no ferir susceptibilitats, o com el de l’estació de l’AVE, perduda en terra de ningú pel mateix motiu) i que representi la configuració d’un relat conjunt de tota la província. L’imaginari tarragoní existeix i presenta actius de nivell. Sense anar més lluny, la mateixa URV és una de les que més destaquen en els rànquings nacionals i internacionals; el PIB de la província és superior al de Girona, i tant per la indústria com per la capacitat d’atracció i la situació geogràfica o la vitalitat i entitat de moltes manifestacions culturals, Tarragona es mereix un futur millor.

És innegable que les administracions, amb la Generalitat al capdavant, han de plantejar-se molt seriosament un pla que vagi més enllà del dia a dia i que traci escenaris venidors plausibles per a un país més equilibrat. I també ho és que els tarragonins (amb les seves diferents veus i idiosincràsies) han de trobar una veu nítida que aposti per la connectivitat, per l’empenta metropolitana i per la reivindicació d’una zona ara com ara en crisi.