Ho vull ja

Està de moda dir que ara ho volem tot al moment, que ja no tenim paciència, que abans un disfrutava de l’espera i que, per això, tot es rebia amb moltíssima més il·lusió.

Es troben reflexions similars per tot arreu. N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a qualsevol xarxa social i allà estaran, emmarcades com a veritats absolutes. Quan un les escolta o les llegeix, sent el desig de dir: «Apa, és clar. Tot ho volem a l’instant. ¿Què ens està passant?».

I sí, inevitablement acabem donant la culpa a l’endimoniada tecnologia, que ens posa les coses enormement fàcils.

Jo, de vegades, també he caigut en aquest error. M’he cregut aquestes coses i he pensat, aterrit, que ho estem fent tot molt malament. Però aquest matí, a primera hora, m’he posat a pensar en èpoques passades, aquell temps en què, segons ens diuen, teníem la meravellosa virtut de ser pacients. I el cert és que no he trobat aquesta paciència per enlloc.

¿Per què? Perquè som igual d’impacients ara que abans. La diferència és que ara podem disminuir el temps en què ho som. M’imagino un viatger de fa un segle, impacient per arribar a la seva destinació dins d’un vagó de tren lentíssim. I fa més temps, un home similar, pujat a cavall, desitjós d’arribar al poble on l’esperaven.

La tecnologia no provoca que vulguem les coses ja; simplement possibilita que les tinguem. Voler, desitjar, somiar, són coses que no tenen res a veure amb els aparells, amb els telèfons, les cafeteres ultra ràpides o les aplicacions. Té a veure amb nosaltres, i sempre hem sigut així, des que caminàvem per la sabana africana, caçant animals que tenien l’estrany costum de córrer més que nosaltres.

¿O potser us imagineu un dels nostres avantpassats ‘sapiens’ dient: «Puc esperar. M’agrada esperar. Disfruto fent-ho. Estic famolenc, defallit, però em delecto durant aquest temps llarg abans de de caçar aquesta bonica gasela»?

Quan culpem les aplicacions de menjar a domicili de generar-nos el desig del menjar ràpid, quan maleïm Spotify perquè, presumptament, ens injecta el gen de la impaciència al donar-nos-ho tot a l’instant, oblidem el que van haver de patir els nostres rebesavis fa segles, o nosaltres mateixos no fa tant, quan ens moríem de ganes d’escoltar l’últim disc de Supertramp i no arribava a la botiga del barri. La impaciència no ens l’ha col·locat la tecnologia; ja estava dins de nosaltres. Ni tan sols ens l’ha potenciat. Som com som des de fa bastants mil·lennis.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Netflix et permet inflar-te de sèries, veient capítol rere capítol compulsivament? Abans ho fèiem amb les novel·les, devorant pàgines fins a tres quarts de quinze. ¿Quina diferència hi ha? La frase: «Em moro de ganes de veure’t, amor meu» no ho ha inventat Apple ni els fabricants d’ordinadors. Senzillament, forma part del que som. Si voleu trobar culpables a la impaciència del vostre fill, no culpeu la tauleta en què el pobre mira Peppa Pig. Culpeu el seu cervell. O millor encara, no culpeu ningú i poseu-vos una sèrie a Netflix.