Provant... un, dos, tres

Quan ens donen un micròfon i un dels tècnics de so des del fons de la sala ens crida «¿Funciona el micro?» acostumem a posar cara de circumstàncies i dir gairebé de manera automàtica: «Provant... un, dos, tres...». Quasi com si fóssim els gossos de Pavlov salivant de forma reflexa al sentir la campaneta (¡sisplau, no em facin explicar la història sencera ara!).

Doncs d’això els hi vull parlar, de provar. En concret, de com es demostra si un gen contribueix o no a l’origen i progressió d’un càncer. I si ho fa promocionant el creixement del mateix (oncogens) o frenant la seva proliferació (gens supressors tumorals). En general, es considera que els primers estan massa activats en els tumors mentre que es presenta una pèrdua de funció dels segons en el càncer. Posem fil a l’agulla.

Imaginem que cau a les nostres mans un gen dels més de 30.000 que tenim en el nostre ADN. Volem saber si té un paper rellevant en la sinistra història natural de la cèl·lula transformada. Una aproximació experimental seria agafar les cèl·lules sanes, tan felices de viure en el seu equilibri, i alterar l’activitat d’aquest gen. Per exemple, podem carregar-nos aquest gen en aquestes cèl·lules. Existeixen diverses tècniques per fer-ho, com interferir en la producció d’aquest gen bloquejant la molècula que neix del mateix anomenada RNA. Un exemple d’aquesta estratègia es denomina ‘short hairpin RNA’. Però també podem eliminar el gen directament, és a dir, el fragment de l’ADN en qüestió. Això es fa amb les tècniques d’edició genètica, sent avui dia la més utilitzada el sistema de CRISPR/Cas9.

També podem jugar amb el gen i les pobrissones cèl·lules normals en el sentit contrari: en lloc de crear un defecte del gen, originar un excés. Una manera d’aconseguir-ho és construir el gen de manera externa al laboratori (clonar-lo) i després introduir-lo dins la cèl·lula receptora de forma modificada perquè s’expressi moltíssim. D'aquestes maneres tan divertides ja hem aconseguit tenir cèl·lules humanes modificades, i tenen vostès el seu primer diploma en enginyeria genètica i l’ADN recombinant, que sempre queda bé al menjador quan venen visites.

Oncogens o supressors tumorals

Per aquells amables i tossuts lectors que hagin arribat a aquest paràgraf, els hi explicaré el que podem fer amb aquestes cèl·lules modificades per saber si el gen en qüestió no té cap efecte, si és un oncogèn o un gen supressor de tumors. Si a l’introduir el gen les cèl·lules comencen a dividir-se com a boges, doncs, què volen que els digui, a mi em sembla un oncogèn. Les maneres de mesurar la proliferació són diverses: determinar en quina fase del cicle cel·lular estan les cèl.lules (mitosi), si capten més nutrients i acceleren el seu metabolisme o si formen més estructures anomenades colònies (imaginem-ho com si haguessin sorgit bolets a dojo).

Si el gen fos un inhibidor de càncer, tots els paràmetres esmentats serien al revés, disminuirien. Una altra manera de veure efectes seria sobre la immortalitat cel·lular. Existeix un mecanisme natural pel qual les cèl·lules moren: s'anomena la mort cel·lular programada o apoptosi. Si el nostre gen indueix apoptosi té bastants números de ser un gen supressor de tumors, però si evita la seva aparició podria ser un oncogèn. El grau d’apoptosi es pot determinar estudiant la fragmentació de l’ADN, mirant les fases del cicle cel·lular o els nivells de proteïnes apoptòtiques com les caspasses (sense relació directa amb el xampú anticaspa).

Reproducció complexa

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Finalment, també ens pot interessar si el nostre gen facilita o impedeix que les cèl·lules s’escapin de la seva llar i migrin a altres llocs de l’organisme, és a dir, si participen en la metàstasi. Una manera de comprovar-ho és veure si les cèl·lules amb excés o defecte del nostre gen ara són capaces de moure’s d’un compartiment estanc a l’altre a través d’una membrana. O encara de forma més senzilla, si alliberem un espai en blanc al mig de les cèl·lules, ¿quant tarda a ser ocupat per les cèl·lules de l’entorn? Si aquest ‘forat’ desapareix ràpidament per cèl·lules que migren des de les seves vores, i per tant la seva existència és més curta que la d’un caramel a la porta d’una escola, doncs aquí ho tenim, davant mateix dels nostres nassos, un gen que promou la metàstasi.

Les proves descrites es poden assajar en cultius cel·lulars que creixen en unes ampolles al laboratori en dos o tres dimensions o en models ‘in vivo’. Fins i tot podem afegir diferents microambients immunes o de microbis. De tota manera, res és perfecte i és complex reproduir el que en realitat està passant a l’interior d’un tumor al cos humà. Però ho seguirem intentant.