Les vicissituds judicials del procés
L'embolic europeu (o rectificar és de savis)
És evident que el Tribunal Suprem ha preferit fer pinya amb l'aplaudiment dels nous euroescèptics
zentauroepp51836536 opinion leonard beard200120165536
No disposo de cap dada objectiva que ho corrobori, però tinc la sensació que les vicissituds judicials del procés en el pla internacional –a Bèlgica, Escòcia, Alemanya i davant el mateix Tribunal de Luxemburg– han aportat més ombres que llums al prestigi de la justícia espanyola. Perdonin que per una vegada em posi autoreferencial i els conti, com una lleu concessió al cinisme, que tot això –l’embolic monumental en què s’ha ficat el Tribunal Suprem– jo ja ho havia pronosticat fa temps utilitzant un vell acudit. El de l’individu que va per l’autopista i escolta per la ràdio que hi ha un kamikaze conduint en direcció contrària, i ell exclama: «¿Un? ¡N’hi ha un munt!». Al cap i a la fi, un cínic, deia Bierce, no és més que un brivall amb una visió defectuosa, que li fa veure les coses com són, no com haurien de ser. Així s’explica el costum dels escites d’arrencar-li els ulls per millorar-la.
Òbviament, amb això no vull dir que els jutges espanyols s’hagin de comportar davant dels d’altres països com el parent pobre davant del cunyat que ha triomfat en la vida. Només que aquest rebuig multinacional (que no sembla tenir els seus orígens a cap contuberni dels seculars enemics de la pàtria) hauria hagut de motivar una profunda reflexió seguida, en el seu cas, d’una sagaç i fonamentada rectificació, per tal de no generar més confusió de la que el món ja per si mateix genera. Al contrari, és evident que es va preferir fer pinya amb l’aplaudiment dels nous euroescèptics: aquells per als quals Bèlgica continua sent un feu del rei Leopold i els saquejadors del Congo; Escòcia, la llar d’un monstre en un llac, i Alemanya, un lloc on proliferen els tribunals regionals de pa sucat amb oli.
La confiança dels ciutadans
No hi va haver rectificació i, com a conseqüència, ens trobem davant una sèrie de resolucions judicials –i molt especialment davant l’última del TJUE– que ja ningú sap com interpretar coherentment (començant pels mateixos serveis jurídics del Parlament Europeu), ni quins efectes poden arribar a tenir, fet que genera que l’expert es trobi perplex, i el profà, també. A això s’hi ha d’afegir la resposta del Suprem al que es va dir des del de Luxemburg, declarant amablement i educadament el seu acatament, tot i que no sense insinuar que la sentència en qüestió té menys llums que la llanxa d’un contrabandista. Tot això al mateix temps que expressa que el pronunciament del Tribunal Europeu manca de qualsevol rellevància pràctica: com si resolucions judicials imperatives i contradictòries poguessin coexistir harmònicament sense devaluar fins a extrems fins fa poc difícils d’imaginar la confiança dels ciutadans en la justícia.
En realitat, tot aquest embolic té el seu origen en la desmesura. Les presons provisionals no tenien el menor sentit (de fet, el mateix instructor en va revocar moltes per, després, en entretinguda lluita contra la monotonia, tornar a decretar-les) i les acusacions per rebel·lió i sedició vorejaven la hipèrbole. Els tribunals belgues, escocesos i alemanys ni van entendre ni van compartir el plantejament del Tribunal Suprem, potser moguts per un prejudici racista cap als europeus del sud. Van sol·licitar informació complementària i una descripció clara dels successos violents que fonamentaven les peticions d’entrega, i la resposta que va sortir d’Espanya no els va convèncer.
I el cas és que –paradoxalment– el tribunal, per exemple, de Schleswig-Holstein que va denegar l’entrega de Puigdemont per rebel·lió només feia que aplicar la doctrina tradicional alemanya (¡i espanyola!) segons la qual el grau i adequació de la violència per a l’objectiu perseguit és una característica essencial del delicte. El tacticisme que va inspirar la retirada posterior de les euroordres encara va ser més estrany i, per tant, més mal comprès: de fet, jo encara no ho comprenc. I després va venir la denegació del permís a Junqueras i la consulta al TJUE, i una condemna per sedició que va endinsar-se en l’excés i a la qual m’atreveixo a augurar un ombrívol futur davant el TEDH.
Una lectura liberal de la Constitució i les lleis penals és el millor símptoma de la bona salut d’una democràcia
A tot això el Tribunal Constitucional hi hauria de posar remei com més aviat millor pel bé de tots. Començant pel bé de la mateixa justícia espanyola. També pel bé dels qui no ho fiàvem tot a Europa en primera instància, sinó que lluitem fins al límit de la nostra pròpia convicció una solució jurídica davant el Suprem. Una solució rigorosa des del punt de vista tècnic que reforcés el prestigi de les nostres institucions i assumís que una lectura liberal de la Constitució i les lleis penals és el millor símptoma de la bona salut d’una democràcia. Tot i que aquesta democràcia estigui situada davant una disjuntiva en la qual la preservació de la llibertat pugui arribar a implicar la debilitació de l’Estat. Aquesta pot ser la flaquesa dels règims democràtics (Lartéguy), però, alhora, és un motiu d’orgull. Un honor.
