A peu de carrer
Més enllà de les llengües
Cap estranger pot votar a les autonòmiques o generals, tot i que tenen transcendència en temes que els afecten, com l'educació, el treball o la sanitat
undefined17589580 barcelona 18 11 2011 urnas preparadas para las ellecion190402210145 /
Els debats sobre la immersió a l’escola que es van generar amb motiu del passat congrés del PSC van servir per posar sobre la taula la realitat de les llengües a Catalunya.
No em refereixo només al català i el castellà, en el centre d’aquest debat, amb l’anglès com a opció necessària perquè funcioni l’ascensor social. La realitat lingüística i cultural catalana és molt més complexa i s’hauria de saber gestionar. S’hi parlen al voltant de 300 idiomes: àrab, romanès, francès, rus, berber o amazic, portuguès, italià, xinès, anglès, alemany figuren entre els més parlats a casa (afegim 49.000 persones que parlen habitualment gallec) i un llarg etcètera. Hi ha escoles als barris populars que són la Babel de l’era tecnològica.
La llengua com a expressió cultural ajuda a tenir una percepció del món. L’estadística sobre les llengües parlades al país constata, en si mateixa, que la nostra societat és molt plural i que es poden compartir identitats i cultures. Només a Barcelona viuen 330.000 persones de 180 nacionalitats, el 20% de la població de la ciutat, i al consell municipal de la immigració estan representades unes 40 entitats que són la punta de l’iceberg de vincles quotidians construïts als barris, de trobades més o menys formals, relacions en centres de culte, botigues, restaurants, festes populars, xarxes de solidaritat o mitjans de comunicació... Pàgines web, publicacions, emissores de ràdio –Radio Aswat, Pakcelona, Equinox, Matrioshka FM, per posar uns exemples– ajuden a connectar les procedències i la nostàlgia amb la realitat diària que, certament, no és la mateixa per a tots els immigrants o expatriats. Entre l’europeu o americà que treballa a un centre tecnològic i la dona filipina del servei domèstic hi ha tot un abisme.
El dret de ciutadania
Notícies relacionadesLa qüestió va més enllà de constatar la diversitat, els sentiments compartits i les expressions culturals plurals. Caldria garantir els drets de ciutadania del més d’un milió de persones estrangeres que viuen legalment en el conjunt de Catalunya, de les quals més de 800.000 són majors d’edat i no obstant, en termes generals, no poden participar de les decisions polítiques, no poden votar. Només els residents comunitaris empadronats ho poden fer a les eleccions al Parlament europeu i a les municipals, si ho demanen prèviament. També els ciutadans d’una dotzena de països europeus, llatinoamericans i asiàtics que tenen acords amb Espanya poden votar a les municipals.
La realitat és que cap estranger pot votar a les autonòmiques o generals, que tanta transcendència tenen per a temes com a educació, treball, economia, transports, vivenda o sanitat. Són preocupacions dels catalans i els espanyols, però també de tots aquests compatriotes de la vida quotidiana, preocupats pel futur dels fills, que és el que ajuda a veure les coses amb claredat. Al fet que la gent vulgui ser un sol poble tot i que vingui de molts pobles i de moltes llengües.
