Censura parental
Vox i el Tea Party
La guerra cultural i ideològica del partit d'ultradreta obliga els seus rivals ideològics a la polarització i hegemonitza l'oposició amb un lideratge audaç i provocador
voxw
La iniciativa de l’anomenat ‘pin parental’ que promou Vox és un èxit –un altre més– de l’estratègia comunicativa i política d’aquesta formació. Vox ha aconseguit tres victòries: la temàtica, la ideològica i la mediàtica.
L’agenda temàtica. Vox ha situat en l’opinió pública els temes de la llibertat (en aquest cas, la seva versió de la llibertat dels pares i mares en relació amb com volen educar els fills), de l’educació i de la família. El ‘pin parental’ obliga a parlar d’aquestes qüestions, que, probablement, no tenen el protagonisme necessari i desitjable en la política espanyola, malgrat la seva gran rellevància. Aquesta victòria de l’agenda és molt significativa i preconitza la idea de la política útil davant la vàcua. Una cosa, també, molt semblant a la lògica de les tríades, tan característiques del populisme de la dreta extrema com la que lidera Matteo Salvini amb el seu lema: «Déu, pàtria i família».
La guerra cultural i ideològica. Vox aposta per la guerra cultural –llampec– per créixer políticament. Estratègies ben avalades per un tempo’ digital precís, una coordinació de cridòries molt professional i una eficaç estratègia de comunicació que obliga els seus rivals ideològics a la polarització; destrossa l’espai central, i provoca el seguidisme del PP, arrossegant-lo a posicions més dures; i hegemonitza l’oposició amb un lideratge audaç i provocador, de calculades rèpliques en els ultimàtums i envits que Vox llança allà on és decisiva parlamentàriament. Vox utilitza instrumentalment l’esquerra per competir pel lideratge de la dreta. Primer, el lideratge; després, l’alternativa.
Una trampa eficaç
Aquesta guerra cultural té una explicació, en el concepte conegut com ‘la finestra d’Overton’, per entendre com s’ha desplaçat tot el marc del debat polític cap als extrems. Parlar –i fer parlar els altres– de l’impossible (perquè no sigui realitzable o per inexistent com a problema social) té un primer avantatge: la profecia autoincomplerta. Parlar del que no és un problema crea les condicions perquè ho sigui. Parlar de com enfrontar, des de la radicalitat, aquesta realitat recreada provoca que aquestes propostes polítiques es tornin viables, per pensables i imaginables. Una trampa eficaç.
L’hegemonia mediàtica. Aquesta presència mediàtica constant de Vox, així com les seves propostes i maneres d’encarrilar-les, recorda, en certa mesura, la que utilitzava el Tea Party als EUA, quan va irrompre en l’escena política nord-americana el febrer del 2009. Vox aconsegueix erigir-se, mitjançant la visibilitat i memorabilitat que aconsegueix, com una alternativa concreta al Govern actual, que polaritza constantment, amb exageracions extemporànies (com dir-los comunistes). Per part del Tea Party, Obama d’era la víctima i objectiu diari, a causa de la seva «agenda radical». Al polaritzar amb el govern demòcrata i exagerar les seves potencials males polítiques, van aconseguir cridar l’atenció de l’audiència, desencisada amb la política en general.
El descontentament –fins i tot la ira– que canalitza i potencia Vox, com també feia el Tea Party, s’ha instal·lat en el centre del debat polític. Als Estats Units eren constants els atacs a la política d’Obama, des de Twitter i des de fòrums i xarxes on s’unien grans comunitats d’afins, com ResistNet o FreedomWorks (aquesta última amb 700.000 afiliats). La comunicació de tots aquests grups es produeix a través de la xarxa, cosa que els confereix un gran poder per la capacitat de difusió de les seves idees.
La importància del ‘framing’
Aquesta ofensiva política al voltant del ‘pin parental’ és un assaig general i posa de manifest la importància del ‘framing’, de l’emmarcat conceptual, de les paraules metafòriques o portadores d’una imatge comprensible. El ‘pin’ és una cosa que és percebuda, doncs, com un permís dels progenitors, com el que concedim en alguns ordinadors. Aquesta visió (aquest marc mental) a favor de l’elecció com a pares i mares responsables és una victòria política. Han guanyat el ‘frame’. També ho va fer el Tea Party quan parlava d’«americans comuns» o d’anar contra l’‘establishment’ de Washington».
Notícies relacionadesEn el Tea Party es va apostar pel tradicionalisme dels EUA com a gran potència i la seva tornada als orígens (que després Donald Trump va sacralitzar amb el seu lema, «America first»). El seu propi nom és fruit d’un fet històric, el Motí del Te de Boston, del 16 de desembre de 1773, contra la metròpolis britànica. De nou, la història, el mite: la llibertat i la sobirania. Com utilitza Vox la figura del Cid o la reconquesta.
El Tea Party va ser la llavor. El fruit va ser Donald Trump, molt pocs anys després. La història es repeteix quan no s’estudia, no es comprèn i no s’aprèn.
