Auschwitz, l'encarnació del mal

La commemoració del 75è aniversari de l’alliberament per l’Exèrcit soviètic del camp d’extermini d’Auschwitz és un exercici necessari de memòria històrica a escala universal. Els 1,3 milions de persones que entre 1940 i 1945 van creuar les portes de l’infern continuen sent el testimoni mut de la vesània nazi i, alhora, la prova irrefutable de fins a quin punt és possible que la maldat absoluta s’apropiï del poder, encoratjada en molts casos per persones cultes que la cultura no va salvar de la barbàrie.

Preservar la memòria del milió llarg d’éssers humans que van perdre la vida a les cambres de gas –el 90%, jueus– és una obligació moral de primer ordre. Davant el corrent negacionista que relativitza l’operació d’extermini organitzada pel nazisme o que simplement afirma que l’Holocaust mai es va produir, s’ha d’alçar la veu del record. Davant la proliferació en el present de profetes d’un nacionalisme i un populisme exacerbats, és una obligació ineludible alertar sobre els perills que sotgen la democràcia, els drets humans, el respecte pel diferent. Davant la creença ingènua que és impossible que es repeteixi un estat de degradació moral com que va distingir al nazisme, és precís alertar sobre els perills que comporten el creixement de les desigualtats, el control de la vida privada mitjançant les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i molts altres reals o potencials mals socials del nostre temps.

«Després d’Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie» va deixar escrit el filòsof alemany Theodor Adorno. En un altre registre, el llegat de l’intel·lectual jueu italià Primo Levi, que va estar internat en el camp d’extermini, abunda en una idea semblant: la deshumanització de l’ésser humà fins a límits inimaginables sempre és possible per obra de l’acarnissament dels botxins. La solemnitat dels discursos d’aquests dies, singularment els pronunciats a Israel, ha eludit un altre aspecte no menys inquietant: que les víctimes o els seus descendents es converteixin en algun moment en victimaris i arremetin contra la dignitat de comunitats –la palestina, la rohinya, la kurda i tantes d’altres– condemnades a suportar tots els dies l’arbitrarietat del poder.

Els soldats soviètics que el 27 de gener de 1945 van entrar a Auschwitz no van alliberar només el més gran dels camps de la mort, sinó que van fer públiques les proves de fins on la crueltat extrema es pot convertir en política d’Estat. La banalitat del mal a què es va referir Hannah Arendt, la seva ritualització i burocratització fins a incorporar-lo a la vida quotidiana com un element més resulta un risc permanent del qual cap societat està fora de perill. Les temptacions totalitàries i el discurs de l’odi, totes les proclames que prometen més seguretat a canvi de menys llibertat comporten aquest risc. Recordar des de l’escola i en tota ocasió què va significar el nazisme i per què va ser possible Auschwitz és el millor antídot per conjurar tal perill.