Ofensiva contra l'escola

No sé si era setè o vuitè d’EGB quan va aparèixer damunt de la taula del professor una fusta amb un bon nombre de penis erectes, tots de colors i mides diferents, no fos cas que també en això se’ns oblidés que som diversos. I apa, tots els alumnes a desfilar per fer l’exercici que se’n demanava: posar bé un preservatiu. La classe es va omplir de rialles, de mirades que es desviaven, de galtes envermellides i potser alguna broma poca-solta. De vergonya en teníem molta però eren uns temps en què encara no posàvem en dubte els mestres i vam anar passant per “l’aparell” un per un, amb por que la tria aleatòria del membre a cobrir no desvetllés alguna mena de preferència davant dels companys. Era una activitat més de les d’educació sexual que es van organitzar a la nostra escola per iniciativa del claustre. La infermera Montse Vall, convidada per la directora Carme Roquer, a banda de fer-nos posar preservatius, recordo que va fer una reunió a part només amb les noies i nosaltres vam aprofitar per bombardejar-la a preguntes, moltes sobre qüestions d’ordre pràctic (tampons, himen) que no havíem pogut consultar amb ningú del nostre entorn fins llavors. I quin descans, quin alliberament desfer-nos de mites, rumors i visions tèrboles i negatives de la sexualitat. Recordem que, a més a més, eren temps de sida i embarassos adolescents.

Moltes de les famílies dels alumnes que vam assistir a aquelles xerrades no ho deurien saber, que es feien, però encara hi havia una confiança plena en l’escola i les decisions que aquesta prenia. Fins i tot els pares més conservadors no s’atrevien a qüestionar el contingut de les classes. I això que, pel que m’explicava l’altre dia la mateixa Carme Roquer, aquelles sessions d’educació sexual també es van fer als vespres per als pares.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Pensar que l’escola és un espai asèptic on els mestres transmeten de la manera més objectiva possible informació també objectiva i despullada de qualsevol connotació política és tenir una noció molt pobra del que és la funció educadora. No anem a escola a interioritzar dades, anem a formar-nos com a persones i a aprendre a ser més lliures, més autònoms, més ciutadans. Per això sovint l’escola és un agent social que intervé en aspectes en els quals no està intervenint encara la societat o fins i tot pot anar a la contra del seu propi entorn. I ho fa perquè el seu principal interès són els seus alumnes, no la servitud a l’ordre imperant.

Posar en dubte l’escola, ja sigui des de les actituds reaccionàries dels qui volen intervenir les tasques dels educadors, ja sigui per la via de desprestigiar-la acusant-la de ser massa exigent amb l’alumnat, són símptomes d’una ofensiva molt més àmplia per anar erosionant un dels pilars fonamentals de la ciutadania, únic antídot contra la ignorància programada i la fragilització de la persona davant del neoliberalisme salvatge.