Espanya continua creant ocupació

Les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) donen bones notícies: L’atur ha tancat el 2019 a Espanya amb una taxa del 13,8% –el millor registre en l’EPA des del 2008, quan va començar la crisi econòmica– i el nombre d’ocupats va créixer en més de 400.000. És un resultat meritori, que desmenteix que Espanya no pugui crear ocupació si la seva economia creix per sota del 2%, i que es pot analitzar en el context de la suma d’elements que conflueixen en l’evolució de l’ocupació: el cicle econòmic ja no està en plena expansió, la pujada del 22% del salari mínim interprofessional (SMI) no és, ‘a priori’, un estímul positiu, el context internacional està molt mogut i hem viscut un any de paràlisi política amb dues eleccions i d’inestabilitat en una de les autonomies amb més pes en el PIB com és Catalunya. Tot i així, s’ha creat ocupació i la taxa d’atur s’ha estabilitzat, la qual cosa ha de ser considerat un indicador de la fortalesa de l’economia espanyola. Amb tot, sempre és possible millorar. L’atur es troba en els mateixos nivells que en el moment àlgid de l’anterior cicle econòmic, la qual cosa fa que ens plantegem fins a quin punt té elements estructurals.

Posats en aquesta tessitura, els primers passos de la nova legislatura obren nous horitzons. La concertació social s’ha obert pas malgrat la fragilitat del Govern i la sobreactuació de l’oposició. En aquest context, la patronal s’ha mostrat pragmàtica i no li ha tremolat el pols per pactar una nova pujada de l’SMI, molt menor de la que demanaven els sindicats. A la seva manera, ha apostat per explorar les possibilitats d’aquest Govern de coalició per dur a terme reformes de més calat que, en última instància, haurien d’abordar aquests elements estructurals que provoquen que, després d’anys de creixement econòmic, la taxa d’atur s’estanqui en gairebé el 14%, molt alta en la zona euro.

Segurament, no hi ha una sola causa d’aquest fenomen. Entre altres temes, s’haurà de veure quins altres costos tenallen les empreses perquè hagin de basar la seva competitivitat en els baixos salaris i en la precarietat dels treballadors; si els sistemes de formació professional i de formació ocupacional ajuden aquests aturats de llarga durada a tirar endavant; i per què la innovació i el desenvolupament no donen com a fruit activitats amb més valor afegit que generin més i millor ocupació. Si el clima social és favorable a l’acord, empresaris i treballadors poden portar a la taula tot el que preocupa als uns i als altres.

Juntament amb aquests reptes a llarg termini, el més immediat és mantenir l’ocupació que s’ha creat quan les perspectives de creixement del PIB no són gaire optimistes, el panorama internacional no s’aclareix, es precipita el ‘brexit’ i el Govern ha de complir compromisos com revocar la reforma laboral. L’ocupació a Espanya no es pot permetre passos en fals perquè tots sabem que l’atur és un tsunami que dispara altres indicadors: més morositat, més dèficit públic o caiguda del consum. El millor de l’escenari actual és haver revertit la caiguda brutal després del 2008 i la tornada a la taula de la concertació social.