Kobe i la bellesa

No m’agrada el bàsquet, en ma vida he vist un partit sencer, en realitat ni tan sols sé si m’agrada, potser m’estic perdent una font important de felicitat. En realitat no m’agrada ni m’interessa cap esport, una mica el tennis, potser la natació, l’atletisme, el futbol.

Però tinc la sort d’estar envoltada d’amics  i familiars que sí que segueixen els esdeveniments esportius i que quan passa alguna cosa excepcional sempre m’avisen: «¡Mama, vine, corre! ¡Has de veure això! ¡Has de veure el que fa aquest paio! És increïble». «Aquest paio» podia ser Messi, Ian Thorpe, Usain Bolt o Kobe Bryant.

Per això entenc i comparteixo la commoció mundial per la inesperada mort del jugador de bàsquet, de la seva filla de 13 anys i dels altres set ocupants de l’helicòpter en el qual viatjaven. No és cert que tots els homes siguem iguals, ho som (o hauríem de ser-ho) davant de la llei, però a partir d’aquí anem per lliure.

Ens defineixen l’atzar, el lloc de naixement, el sexe, les facultats. I ens defineix també la recerca de la bellesa. Sense aquesta recerca no crec que cap home pugui ser veritablement feliç. En el cas de l’esport, aquesta recerca coincideix amb el triomf, amb encistellar, marcar gols, arribar el primer, polvoritzar rècords, emportar-se la copa, guanyar la lliga, etcètera.

En aquest sentit, crec que un esportista s’assembla més a un artista que a un cuiner, per exemple. Un cuiner s’encarrega de donar plaer (que ja és molt), un gran esportista busca la bellesa (tot i que no ho sàpiga, tot i que no s’ho hagi plantejant ni un segon de la seva vida) a través del triomf. Alguns la troben.

La mort de Kobe Bryant és tan impactant i dolorosa perquè talla en sec una trajectòria intensament dedicada a aquesta recerca.

Potser només hi ha dues aventures en la vida que importin de veritat: la recerca de la bellesa i la recerca de l’amor,  no hi ha més. Sense això l’experiència humana no val gran cosa.

Recerca incansable

En els esportistes reconec aquesta recerca incansable i difícil, tan semblant a la dels escriptors. Aquesta frase tan tonta que és el camí el que importa i no arribar a Ítaca com més aviat millor, qualsevol esportista i qualsevol escriptor saben que és mentida. Kavafis també ho sabia, si no, no s’hauria ni molestat a escriure el cèlebre poema. Amb Kobe arribàvem a Ítaca cada dia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No suportem que ens arrabassin la bellesa, no tant la bellesa física que passa i mor i sabem que és un plaer passatger, sinó la bellesa metafísica, la transcendental, la que sabem que és el resultat d’una recerca.

A l’estavellar-se l’helicòpter als pendents de Los Angeles diumenge al matí, el món va perdre un dels seus principals partidaris de la bellesa. Per això plorem.