Els reptes del Govern
Qui promet ho deu, però hi ha altres deutes
El nostre mercat de treball està seriosament perjudicat, i no per la reforma que ara es vol corregir, sinó per una estructura que es remunta als primers anys 80, quan vam entrar a Europa
obrerow
El salari mínim puja un 5,5%, fins a 950 euros al mes. Qui promet ho deu. D’acord. Però hi ha altres deutes que afecten el mercat de treball a Espanya i que esperen del nou Executiu l’atenció que fa anys que ningú els presta. Entenc que preparar aquestes resolucions polítiques requereix temps i que és important fer gestos clars de cara als votants. Per això estic disposat a esperar unes quantes setmanes, fins a conèixer què pensa fer el Govern sobre aquests temes. Tots els meus comentaris arrenquen de notícies de premsa de les últimes setmanes.
- El 14% dels que volen treballar a Espanya no tenen una feina. Això és un fracàs del nostre model laboral. Sobretot quan es tenen en compte els que estan ocupats, però voldrien treballar més hores. Al final, resulta que el 23% de la població activa espanyola no té la feina que li agradaria: 5,4 milions, un de cada quatre ‘pencaires’.
- Necessitem 10 milions d’immigrants per fer sostenible el sistema de pensions públiques. Suposo que en aquesta estimació del ministre s’inclou el supòsit que hi haurà llocs de treball per a tots ells... i per als que ja estan aquí i volen treballar. El 57% dels treballadors en la construcció són immigrants i, una de dos, o pensem que estan ‘robant’ l’ocupació als nacionals, o que estan ocupant els llocs de treball que els nacionals no volen ocupar.
- La precarietat laboral continua sent alarmant a Espanya: un 43% dels contractes firmats des del 2014 són temporals. S’ha de tenir en compte que, quan oferim un contracte porqueria a un noi jove, li estem dient que, quan es jubili, és poc probable que tingui dret a una pensió decent.
- Des de l’inici de la crisi hem perdut 1,9 milions de llocs de treball ocupats per empleats de baixa qualificació (estudis primaris); el 43% dels llocs de treball els ocupen ara treballadors amb estudis universitaris o superiors. Això té diverses lectures possibles. Una és que el sistema educatiu no funciona com a ascensor social, almenys en la part baixa de l’escala laboral. Una altra, que molts d’aquests treballadors estan sobrequalificats, cosa que vol dir també que la seva remuneració és inferior a la que esperaven.
- Hi ha una altra interpretació per a aquest desajust: el mercat no és capaç d’igualar l’oferta i la demanda, probablement per falta d’adequació de l’oferta. O sigui, el fracàs del mercat laboral s’estén al sector educatiu, principalment als esglaons baixos (primària i ESO) i a la formació professional. Tot i que és veritat que hi ha mecanismes correctors d’aquest desajust: ‘bootcamps’ i agències de certificació, per exemple. Privades, és clar, perquè els mecanismes públics no funcionen: el Servei d’Ocupació de Catalunya, per exemple, va interexistir un 8,16% menys d’ocupacions el 2019 (no tinc notícies que hagin reduït la plantilla, en vista de la caiguda de les seves ‘vendes’).
Una reforma laboral coherent
Encara em queden arguments a la recambra, però amb el que he dit em sembla que ja és suficient. El nostre mercat de treball està seriosament perjudicat, i no per la reforma que ara es vol corregir, sinó per una estructura que es remunta als primers anys 80, que va servir per rellançar l’economia espanyola quan vam entrar a Europa, però que no serveix ja per assegurar una probabilitat decent d’ocupació i nivell de vida a la majoria de ciutadans, uns ingressos suficients per a les famílies (el 13% dels treballadors a Espanya són pobres, segons l’OIT, xifres del 2019) i un Estat del benestar sostenible.
El 23% de la població activa espanyola no té la feina que li agradaria: 5,4 milions.
Ara espero que els nostres (molts) departaments ministerials es posaran a treballar conjuntament per oferir als ciutadans, primer, una fotografia completa del nostre mercat de treball; segon, un conjunt ordenat de diagnòstics del que ens passa; tercer, una llista de possibles solucions per als problemes més urgents o més greus, que posin les bases per a una reforma laboral coherent, combinada amb les necessàries reformes fiscals, educatives, de la dependència, de la sanitat, etcètera, perquè totes estan relacionades.
Quan Suècia va passar per una duríssima crisi econòmica en els anys 90, van nomenar un ministre de Reformes que cada setmana es reunia amb la premsa per informar del que havien fet i del que farien la setmana següent. No era un Govern conservador, de manera que penso que el nostre podria aprofitar una mica de l’experiència que ells van recollir. Qui promet ho deu: fem-ho.
