La creació d'ocupació com a prioritat

Les dades de la darrera EPA són bones, i millors del que s’esperava, però Espanya continua tenint un greu problema en el seu mercat de treball. És cert que durant aquests últims anys el ritme de creació d’ocupació ha sigut extremadament intens (entre 400.000 i 500.000 llocs de treball a l’any), que l’ocupació creada representa al voltant del 25% del conjunt de l’ocupació creada a la zona euro i que, per tant, s’ha produït una reducció més que notable de l’atur. Ara bé, estem encara lluny d’haver recuperat tota l’ocupació perduda durant els anys de la crisi (encara ens falten 800.000 llocs de treball), la nostra taxa d’ocupació és encara dos punts inferior a aquella que teníem al 2007, el nostre índex d’atur és escandalosament alt en termes europeus (14%), castigant especialment als més joves i a les persones amb menys formació i que porten més temps aturades.

No és nou. Tradicionalment, Espanya ha tingut una enorme capacitat de crear feina quan l’economia creix, alhora que la destrueix massivament en temps de recessió, i té alhora amb un greu problema d’atur estructural, que té molt a veure amb la seva estructura productiva. Però en aquests anys, a més, el mercat de treball ha accentuat algunes de les seves pitjors patologies històriques, tals com un índex de temporalitat del 26%, excessiu respecte els estàndards europeus, un increment substancial dels contractes de molt poca durada i un augment rellevant de la contractació a temps parcial no desitjada. No són problemes nous, però expliquen alguns malestars socials i agreugen encara més el dèficit crònic que pateix l’economia que és l’estancament de la seva productivitat. En aquest context, el nou Govern de coalició de l’Estat anuncia, com a prioritat, una revisió del marc laboral vigent, resultat de les intenses reformes laborals viscudes durant els anys de la crisi, a l’espera de dissenyar un nou Estatut dels Treballadors per al segle XXI.

Si bé és evident que caldrà revisar alguns dels canvis introduïts en els darrers anys en matèria laboral, caldrà tenir la cura i el sentit comú d’entendre que la reducció de l’atur i la creació d’ocupació hauran de continuar sent prioritàries en la política econòmica i laboral, aspirant també a millorar la qualitat de la feina, és clar.

Des d’aquest punt de vista, tindrà sentit reforçar la capacitat de la negociació col·lectiva de caràcter sectorial per governar millor el necessari equilibri entre les condicions laborals dels treballadors i la competitivitat de les empreses, però també és cert que qualsevol reforma ha d’aspirar a continuar dotant les empreses de mecanismes de flexibilitat interna per a fer front a les situacions de crisi.

Justament, les reformes laborals produïdes durant els pitjors anys de la crisi tenien com objectiu dotar a la legislació laboral d’instruments alternatius a l’acomiadament, via salaris o temps. I és que en aquells anys l’absència d’aquests instruments ens explica que bona part de la destrucció de llocs de treball anés lligada a la desaparició de milers de petites empreses que varen desaparèixer després d’haver resistit sense acomiadar ningú durant un cert temps, però que finalment es veien abocades a abaixar la persiana davant una situació insostenible, amb plantilles excessives davant la reducció de la demanda de béns o serveis. Qualsevol retrocés en aquest àmbit seria un greu error. 

Afrontar la temporalitat fraudulenta

De la mateixa manera que els canvis que ara es vulguin introduir hauran de tenir l’ambició de donar resposta a una qüestió que les reformes laborals no han resolt com és la temporalitat fraudulenta, que en la pràctica ha esdevingut per a moltes empreses una alternativa davant algunes incerteses de la regulació laboral i garantia de flexibilitat quan la demanda baixa. Tampoc serà tornant a la legislació anterior al 2010, quan l’índex de temporalitat assolia gairebé el 35% del total d’ocupats, on trobarem la resposta. I aquí propostes com la denominada ‘motxilla austríaca’ són imprescindibles si volem dotar a les empreses de mitjans per fer front als costos de l’acomiadament, que continua sent un factor clau per entendre una part d’aquesta temporalitat fraudulenta.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En tot aquest context, no es podrà obviar que les grans oblidades de la política d’ocupació han estat les polítiques actives, aquelles que haurien de servir per facilitar la recol.locació de les persones aturades a la feina. Durant massa anys hem malgastat recursos.

Tot plegat, en qualsevol cas, hauria de ser resultat d’un intens diàleg i un bon acord entre els representants dels empresaris i els dels treballadors. I és que una reforma laboral pactada sempre serà millor que aquella que sigui imposada.